Lausangier brogit

ardorescències i les seves fulles

2012-02-11T14:30:00.014+01:00

La Mar
tempestuosa
sacsejava
la Terra.

I sobre
vergers tendres
antany,
gebrats d'ençà.

Olímpica ira
vessen,
omplint tot
de dolor.

Blanca i pura
donzella,
del cel
esfereïda.

Als braços
de son pare
acut
en desesper.

Imploren
al gran Pare
que el tro
sigui menys ver.

Llampecs
i trons els poden
tot fent-los
tremolar.

Com, tan
plens de grandesa
us heu
d'anorrear!

*

Exaltació
i deler
són gran
gaubança.

Calfreds
i tremolors
plaer
exclatant.

Mes, ai!,
que aviat
esdevindrà
recança.

D’una
buidor
vital
esborronant.

Amarg
és el
regust
del desenfrè.

Alt
és el preu
de l’arrauxat
plaer.

*

Consumit
vagarejo enmig
d'una aura
fosca.

De signes rars
sorgida,
falta de tot
vigor.

Espai i temps
no copsa
la meva pensa
llosca.

Abandonats
la nota,
l'essència
i el color.

*

Que bell que ens sembla el que ens falta!,
que anguniosa que ens n’és l’espera!

En aquesta
urbs
guarir no puc
mon mal.

D’aquest fer tard eternal
i de la multitud sense rostre.

Mes
quan en surt
fora de llar
me trob.

I ens traslladem en qüestió d’uns instants
del neguit a la pausa.

El lausangier
pardal
és gran
estorb.

*

La gernació,
empenyent,
remunta
tràfecs.

El parlar
enrevessat
del dia
a dia.

L'ensordidor
brogit
de
concreció.

M'esquinça
el món
silent en
mots insípids.

Com
me'n
voldria
desempallegar!

*

I em trobo,
ardit,
trescant per
les pedreres.

El cel
foscant,
la platja
turbulenta.

El bosc
pregon,
i el torb
que m'arrossega.

*

Ah nit, has de morir?

La nit,
silent,
em cobreix
d'anyorances.

Ha de cessar de brillar el meu joiei,
enlluernat per l'albada?

Ha de reeixir el teu amant
–foll amor !–
que en batalla eternal
et fa fora del tron,
i dur-me, ai de mi, a la misèria?

D'aquest flotar
eteri i immanent,
tan present
i tan fràgil?

Puix que una vetlla així em rendeix condemnat
a comparança eterna.

I d'ara enllà
no tindré sinó el gust amargant
del record del que fou i no és.

Ja no hi haurà res de nou;
ja el rossinyol ha cantat el seu cant més harmònic.

*

La música
batega,
cançó
impetuosa.

Inexorable,
el temps
ens va
passant.

Oh déus, canvieu el curs de les coses;
que el riu torni a la seva font,
que el jovençà no conegui l'obscur,
encara hi sou a temps!

*

I em plany
per la
mancança
de paraules.

¿Per què no sé dir
el que cou en el meu cor
amb el mot precís?

*

L'absurd tirà
domina
el meu
percebre.

Tant que t'he esperat
i ara que has arribat tinc
més buidor que mai.

Captiu
de la sospita,
el meu
estatge.

No entenc
res del que
passa, i
em pregunto.

Tot angoixat,
captiu
en l'aspra
cambra.

Aspror
vetusta
habito,
aïllat del món.

*

Ara càlcul fred
ara càlida intuïció
no sé pas què sóc.

*

Contemplo
el meu
entorn
en servitud.

En l'estació
el brogit al nostre entorn
harmoniós jardí.

*

Passem
rabent
forestes
i poblets.

Talment
brau cavaller
que el glavi
empunya.

En cavalcar
ardorós
per 'quests
indrets.

Delit
ens és
la natural
gatosa.

*

Aquest
meu ser
en el món,
en el temible.

El món
és meu
car és
allò que sóc.

Jo sóc
amo i senyor
del que
em rodeja.

Del que,
representant,
se'm fa
present.

Tot és
en mi,
per medi
de la ment.

*

No sóc
sinó
un feix tosc
i sense essència.

Vaig
subsistint
falt de rumb
i destí.

De gust
rebutjo
la gran
llibertat.

Si el
ver saber,
tan rar,
no se m'esmuny.

*

Fosca cap al tard
ens anem acostumant
salze en remoreig.

*

He entrat dins d'un bosc
calma enmig del gran renou
només canta el grill
tot el clam dels morts vivents
un silenci eixordador.

Del pont petri estant
miro enllà en contemplació
llac d'ara i tostemps
l'aigua en constant remoreig
romanent, canviant, l'etern.

Bec un glop de te
i l'entorn sembla ballar
koto dolç i tens.

Traspasso el portal
i assajo un místic sojorn
fulles de bambú.

Caràcter nipó
pedra pulida pel temps
efemeritat
vivesa del traç rotund
lletres de l'etern.

Primavera al llac
aigües dolces fluctuants
fauna voleiant
sobre un lotus Buda seu
equilibri eternal.

En el jardí zen
petjo en equilibri el Ser
humil, curós, ferm
sobre còdols del no-res
floten lloses eternals.

En el temple zen
vèrtexs de fusta i paper
defora, el jardí
en un mar de fer bramul
l'illa ens brinda un calm respir.

*

D'estiu,
era al defora,
de tal
guisa.

Consiro
el mot
enfront
d'eterns atzurs.

Visatge
a l'horitzó,
aquell
moment.

D'atènyer
sols d'atzar,
tostemps
latent.

Sembla que
cel i mar
congrien
forts i durs.

*

La mort
és a l'aguait
en tot
moment.

*

El perfum del te
anhelo evocar de nou
però ja no puc.

*

Exasperat,
camino
amunt
i avall.

De crits
i plors
i goigs
faig devessall.

Encès
i ardit,
confós,
en la barreja.

*

Amb son
i amb seny
embrumo
èmfasi límit.

Del buit
i l'u,
mudables,
sóc devot.

*

Era
a vora
la riba
el remoreig.

Els roquissars
davall
amb pins
ferrenys.

Ones
espetegant
i
marinada.

Rulls de cabell
al vent,
llàgrima
als ulls.

Raigs
de llum
entre els núvols;
poesia.

*

Un albercoc,
una taronja,
un plàtan.

*

Ans greuge
aital
assetjant
nostra pensa.

Fretura
ens mena
e ens fa esquius
del no-res.

Puix
conguxem
finir en
desaparença.

Lladoncs,
hom inquireix
què sigui
ser.

D'aital faisó
havem
e som
de dir.

Ço que,
exprimit
conclou
nostra nultat.

Nun que
en parlem,
pena n'hem
e sospir.

E doncs,
per què
ser res,
si ens don sofrença?

Remei occit
com ço
d'on mal
comença.

*

Primer,
clamem,
fui llançat
en tenebres.

Del mar,
sens nom,
del molts matisos,
mut.

*

M'esmunyo
enllà de mi,
falt
de somrís.

En
habitud
de pols
i nebulosa.

Em tinc
dempeus,
i arrenco
les cadenes.

En llanço,
nu
i descalç,
en roquissars.

Em mets,
amic
entre l'alfa
i l'omega.

I, amb son
i amb seny,
embrumo
èmfasi límit.

*

El barboteig
dels mots
és
l'emmudir.

L'humil
i pur
silenci
és el meu cant.

*

Te'm tinc
davant, amic,
enfront,
de cara.

I allò
que veig
m'és rar,
m'és diferent.

D'un temps
ençà
m'he tingut
entre mans.

Si en fa,
de temps,
que em tinc
en el silenci.

*

Terra de la privació,
dóna'm, mendicant,
el reverdeig
del propi oblit.

Terra del retorn
prenc-la, amant de mi mateix
vas d'humanitat
l'u, però, vol caminar
d'u al dos, l'amor, i l'u.

*

Vàreu sortir,
vosaltres que
romaníeu arraulits
en el si de la dolcesa.

Us aventuràreu
a la tempesta treballosa
del temps.

Les penes
insolubles
del gir etern
us esperen.

Aneu i descobriu
la llum
en les seves
mil obscuritats.

*

La pluja cau,
pedregosa,
sobre els nostres
caps.

Condemnats a vagar
pels encontorns
plujosos
dels serralls.

Rellisquem
una
i mil
vegades.

I ens
arraulim
en el nostre
alè.

*

¿Podem,
enmig de tot,
salvar-nos
del desastre?

¿Poden cels i mars
restar impassibles
al transcórrer
dels seus dies?

¿Com podríem,
altrament,
avançar vers un
destí denegat?

Rosa espinífera
que s'esfulla
en el seu
esclat.

Bandejats,
en fi,
en l'intent soberg
de poder ser.

*

Sento en el sotrac
ço ans meu, i, així sorprès
ja puc dir: jo sóc.
desolat en vastitud
vull mirar-te i dir: jo t'am.

*

En la vastitud
del camp
de batalla.

En l'enormitat
de la tragèdia
del món.

Sota runes fumoses
i entre polsosos
drapalls.

Sorgí
un illot
de llum.

*

Un nosaltres aflora,
surant,
aurèola rosàcia
irradiant beatitud.

*

Sigues, amor,
enmig de traves,
avança per tenebres,
valerós.

Ets fet
de runes
de jardí.

*

Som fets
de temps
i treball.

*

Des del
besllum
del reverdeig
tornassolat.

Assumeix,
heroicament,
la teva comunió
damnada.

El teu
caminar
anhelós.

El delit perfumat
de l'eterna
dansa
del món.

*

Caminant pel bosc
passa a passa avançant
sense arribar mai
senderols estrets del fons
fosc fullatge en viarany.

*

El sol surt tot lent
sobre el nostre caminar
viatge i retorn
d'amistat i de tardor
de sentir i viure tranquil.

Per què, sempre més,
tornis a Barcelona
tornant al Japó.

2009-2012, i senders estrets del fons

fil de mort

2012-02-10T12:40:00.024+01:00

Miríada blavosa...

Vora la font cristal·lina
la parca descabdella,
jovenívola i rullada, el fil
de la mort del temps.
El blau nuvoleja
de la rosa dels seus llavis,
els pits li sobreïxen
de delícia melosa, i els peus
li brinquen, giradissos,
sobre la terra.

.......................Núvols, roses,
que segueixen el camí
de l'abraçada, xarxa
d'amor que guerreja en la pau
de celístia florent. El blau
verdós de mar i les seves
ones, rullades, ambigües,
de roses que destil·len
i s'esfullen en la travessia,
el destí turbulent de tota
tragèdia del sexe, núvols
i núvols que s'hi arremolinen
fosfòrics, i vins bàquics que
n'esclaten, de crateres
tornassol, pel vaivé
en el buit del temps.
L'etern final de tota rosa,
la blavor del seu sublim
i els reverdejos d'aquell jardí
amagat entre verdissa
marmòria, il·luminats, ara,
pels ciris i les ínfules daurades
del sacrifici sempre absurd,
jardí que ara floreix, amarg,
sobre l'altar majestàtic,
amb les vísceres,
que esquitxen de rosa la xarxa
del blanc impol·lut.

...............................Amor
i el seu sentit en la paraula,
que és sempre mort.
Mort de partença
des de boirines de jardí
per les ones nebuloses de mort.
Mort de temps, que és rosa i sang,
i llavis i pits, — i peus, i rulls i fils,
paraula airosa i terrós treball,
duresa de les roques
d'allò que és propi,
i ocells que revoletegen,
— sentit ventós del món —, davall
davall d'Olimps.

10 de febrer
Jardí de l'Ateneu, vora la font, amb Valéry, i la parca, i ella...

encaparrat

2012-02-09T08:08:00.006+01:00

barbes i bromor i brou i bramul.

9 de febrer - dijous-, de ben matí, amb mal de cap
de tanta originalitat

en record de la mort

2012-02-08T19:21:00.006+01:00

(de Tàpies)

Em presento al temple gris
i m'hi assec als esglaons,
i de dins van relluïnt
les taques negres
i les creus
i els rulls per on es capgira,
sempre,
terra desconcreta
de concreció divinal;
terra herbosa, lluqueig
d'història, tan
fràngilment humana,
tan impermanentment
natural. Ésser
i el no-res del seu temps;
en vinc a aprendre
als teus esglaons, Tàpies,
al mur de tota nit,
pel record de la nostra nit.

dimecres, 8 de febrer de 2012

de Ferran Berenguer i Huguet,
àngel, també, de la impermanència

esplendor de mort

2012-02-08T17:36:00.007+01:00

No puc seguir nedant en aquest Llac.
Mai més la flaire tan encisadora
que exhala el regalim de la molsalla
i el dolç vaivé de l'ona en la ribera
i el riallar d'ufana joventut
que antany em corprenien i enartaven
—mai més, us dic, podran aconhortar-me
del plany plujós que vesso davant Seu.
El sol brillant pertot, jo agonitzant
pel resplandor del goig al meu entorn.

6-7-2009
i tanta costa brava

γενέθλια

2012-02-07T04:15:00.016+01:00

Gràcies, hel·lenista

Taca de pàl·lid groc,
esclat de llum d'origen:
llum, original llum
de la tenebra en contra;
ni verbs ni curs dels mots
encara, sinó esclat
ara del blau del cel
d'on naixerà l'escuma,
la sinataxi tan dura
i exacta, sempre igual,
cor del món, de les ones;
tic-tac primordial, el blau tan pur
que s'omple d'ell mateix
cap a l'esclat del roig,
migdia ensoleiat:
tots els colors ben nets
ara que bufa el vent;
després el blau marí
es fa lila i calvari
gris com la solitud
del pres, del condemnat;
cap a la mort que és fosca:
la sang que fou esclat
és líquid fosc, paüra.

Carles Miralles, De la mà de l'arquer

A la sortida del Sol,
record de la llum del natalici,
crepuscle, sempre,
de l'aurora iniciàtica.
Amb agraïment de deixeble
respiro profund, serè i meditabund
des dels resplandors rosacis d'aquell
matí taronjós i marinament tebi
que es fa tarda autumnal
en pins colltorçats i jonquills
i romaní efonent i llorers aromàtics,
llum crisàcia que s'hi encontra
en negre verdífer i groc carmesí,
camins de mort per l'esclat de naixença
de tot Or i els Rins i Cretes
i Barcelones per on polsimeja
la seva unció. La pell en rep
la saba, mortífera en la seva vivacitat,
l'aire que hi esplendeix intoxica
perfumadament de temps.
Vellesa, enllà dels turons noucentistes,
dels barbuts ancestrals, danses
de mirra que baixa muntanya avall
des del bes que s'hi desclou d'entre
els envels d'amor.
Cosmos iridiscent, les viles ocres,
reblavosament rosades, reverberaven
com núvols a l'entorn del Sol; pujols
ufanosos de vida, perennement fràngils
en el seu arbust, carreteres de segarra
i funiculars foixians, rebejança, sempre,
de la bombeta que esplendeix en
fecúndia eròtica; remouen cel i terra,
ells, els ungüents de cel blau
i tot el seu polsim voleiós,
aire que vol dir vent
de l'enfolloniment diví, gràcil
de sumptuositats
superhumanes. Salva'ns, Salvat,
amb el bes carmesí dels camins
portuaris, obre'ns la porta,
l'escletxa encegadora del destí
que ens és donat. Ens banyarem, amb tu,
en el mateix riu de joia, i ens
embalsamarem plegats
sota els xiprers d'una mediterrània
tan egípcia sempre. Sol, Sol,
mort de tota part, vivim
pels rius campestres del blat
tornassolat. Salzes, salzes,
sempre remorejants,
i musa que revela, pel misteri
de la llum, el cant dels déus
que marxen.

Vallvidrera i Barcelona, 5, 6 i 7 de febrer

Porta —a la porta

2012-02-04T10:12:00.010+01:00

Arnold Schönberg
Drei Klavierstücke - a la sortida del sol fosquejant

Des del desfici
de futurs liqüefactes
consiro el mot
de perfecció atàvica.

Els herois
d'eres historials
s'arremolinen
en núvols fosfòrics,
rajos violacis de
turbulència eròtica.

Els savis, barbuts,
remouen cel i terra
des del fullam
espès.

Flamígera esperança
de la barca,
tempesta de vanitats
humanes, terroses
i airoses.

Volen coloms, de
blanc purpuri,
per entre brancatge
espetegant,
xarxa que percaça
per l'aire
en revoleteig.

Giragonsa i cabriola
de la comèdia còsmica,
els pares daurats,
enfollits en iracúndia pròpia,
vessaven mel vinosa
d'aquelles crateres,
pluja llagrimosa
que esdevenia pedra.

Riallada, amb tot,
del Superhome,
grec,
sempre grec,
condemnat a Grècia
per l'esclafir clamorós
de Grècia.

Tals eren els fills,
les parts,
el seu destí de mort
i la seva salvació,
al dellà de
tot camí pel
camí del descamí.

Ara, ja hi som.
No ens en manca res.

Assumim, tràgics,
la força del seu origen,
la gènesi del destí
que degenera en gènesi,
el pou desèrtic
que s'enfonsa,
en ser pouat,
en sequedats liquoses.

Món terrífic.

Havíem de solcar
les ones,
sempre,
i la nostra illa
se'ns ha revelat, jamai
de tot retorn
que fos,
rocall que flota en
llagrimància del conseqüent.

I doncs?

Al llindar d'aquest crepuscle,
ésser, amb tot,
esplendent de fosquedat.

vers

2012-02-02T05:16:00.005+01:00

· · · · · · · · · · · · · · · · ·

Un sol paisatge
per a cant i agonia
de la cigala.

· · · · · · · · · · · · · · · · ·

per tot coixí les herbes

2012-02-02T04:39:00.007+01:00

· · un grill s'atarda / sota les males herbes / esgrogueïdes · · (1)

Les orenetes
em deixen caure argila
al got de sake.

Déu no el sé veure.
S'apilen fulles mortes.
Oh món desèrtic.

*

Freda és la pluja.
Fins el mico voldria
un gec de palla.

Sota aquell sostre
dormíem, jo, les putes,
la lluna, els trèvols.

*

La mort l'aguaita:
pel xerric no ho diries,
de la cigala.

Moment de calma:
la veu de la cigala
fendeix la roca.

*

El trèmul salze
somia que es transforma
en rossinyol.

Confia al salze
les esmes i desesmes
que el cor et punyin.

*

A la rosella
deixa la papallona
les seves ales.

Perfum d'orquídia
en una papallona
m'embafaria. (2)

· · ja val ben poca cosa / aquesta vida ! · · (1)

L'atomisme lògic del japonès el condueix a una vivència nuclearitzada de la quotidianitat. D'altra banda, la consciència permanent de la llei i la seva necessària institució duu al japonès a una vida quadriculada, d'angles rectes, de zigzaguejar mecànicament entre un signe i altre. El signe, alhora, és eternament problematitzat fins al seu complet buidament per la pràctica Zen, que introduïria la profunda fluïditat en la cultura japonesa, la qual conviuria, així, amb la rigidesa del signe en una dialèctica insolublement immanent.

(1): Tanka de l'emperador Tsuchimikado, 1199-1210
(2): Haikús de Matsuo Bashô, 1644-1694

Revolteig

2012-01-29T23:44:00.004+01:00

Marxades les orenetes, hi haurà un temps en què tornin a venir; assecats els salzes, hi haurà un temps en què tornin a verdejar; pansides les flors del préssec, hi haurà un temps en què tornin a florir.

Ara, tu que ets llest, tu, digues-me: els nostres dies, ah!, ¿com és que ja mai no tornaran?
—És que algú ens els ha ben robats!
Certament. ¿Algú?; i, de nou: ¿on deu ser, aquest algú, que s'amaga?
—És que nosaltres mateixos hem ben fugit!
Ara, de nou: ¿i on és, on és que hem arribat?

El que és jo, no sé què n'he tret, dels nostres pocs o molts dies; però el que és segur és que les mans m'han acabat amarades de buidor. Mirant-me-les en silenci, els Vuit-Mil dies se'm van escorrent del cove de les mans per entre els dits; sembla una gota al cap d'una agulla enmig del mar immens; els meus dies gotegen en el corrent del temps, endins, sense so, ni reflex.

No puc parar, porto els cabells esbullats i tinc plens de llàgrimes els ulls.
He anat per l'Anar inexorable, vaig venint pel Venir inexorable; sóc en l'espai entre l'anar i el venir —i tan sorprenentment revolt?

Quan em llevo, de bon matí, a la petita habitació penetren, obliquus, dos o tres rajos de sol. El Sol, ell sí, que té planta, reverberat, tot removent-se, gràcil i secretament quiet.
Jo també: em poso a seguir-lo, fixament, sense límits, vast i abscond. Hi vaig, doncs:
—i en rentar-me les mans, l'estany d'aquells dies és sempre ja passat;
—i en menjar un àpat, el sabor de l'arròs tendre d'aquells dies és sempre ja passat;
—i quan resto en silenci, també, els ulls fixos en aquella font de profunda concentració són sempre ja passats.

Percebo el revolt del Seu anar; si extenc la mà per cobrir-me'n, Ell prou que passa per entre els dits de la mà que li he extès; quan el dia es fa nit i em reclino sobre el llit, Ell, simple i hàbilment, travessa pel meu cos amunt, puja revolant pels flacs de les meves cames. I així mateix, obro els ulls i torno a veure el Sol, i aquest cop, mirant, veig, sí, com s'esmuny, misteriosament, un dia.

Em cobreixo el rostre, sospirant.
Però el resplandor d'aquest nou dia s'ha obert en el sospir, i hi ha brillat tot a través.
En els dies que s'escapen com volitejant, en el món de les mil portes, —¿què és el que puc fer?
No més que vacil·lar, tremolós, d'ací d'allà, no més que revoltejar.

En el revolt dels meu Vuit-Mil dies, si bandejo tota vacil·lació, llavors, ¿em queda res?
Dies passats com fums banals, dispersos amb la brisa, perfosos amb el sol.
¿Quedarà algun vestigi, romandrà quelcom de mi? ¿Que potser mai vaig romandre, vestigi semblant a una teranyina esfilagarsada?

Arribat tot nu a aquest món, ¿que potser, en un obrir i tancar d'ulls, hauré de tornar a la nuesa?

—Però, si no hi ha possibilitat d'equilibri, ¿per què entestar-se en persisitir en aquest destí!!?
Tu que ets llest, digues-me, doncs: els nostres dies, ¿per què ja mai no tornaran?

Mestre de Vermellosa Mateixa-Claredat
28 de març de 1922

al japonés Masayuki Okamura

2012-01-25T00:40:00.007+01:00

del catalán Ferran Berenguer,
para celebrar las razones y emociones
entre tú y yo,
entre todos Nosotros.

para que siempre, en otoño,
regreses a Barcelona
regresando a Japón

月日は百代の過客にして行かふ年も又旅人也

el sol sale lentamente sobre
el camino
de origen, ida y vuelta,
de amistad y otoño,
y sentido tranquilo de vivir

Dilluns, 23 de gener de 2012, a la sortida del sol.

cap d'any

2012-01-22T04:40:00.012+01:00

Cau pluja fina sobre empedrat estret.
Llums de festa pampalluguen al rerafons.

La nit avança fins a l'alba rosàcia.
Refil de pedra humida.

* * * * *

Vaig rebre el teu bon cap d'any amb tendresa.
Rialles i gatzara rai, però una llum blau-cel de fons hi cobrava vigoria.

L'any va començar pujant al Tibidabo a saludar el sol.
Ben de matí, ben de matí, claredat nòrdica i irradieig mediterrani.

Pujols noucentistes, pins ufanosos, romaní de perfum efonent.

* * * * *

Quin te, més indi, danses abscòndites de místics barbuts...
Dofins blavosos, ones bromoses, barca que salpa sempre vers èxtasis perpetus.

* * * * *

Brou de celístia de bany cíclic.
Idea purpúria d'esclat divinal.

alquímia

2012-01-22T04:33:00.007+01:00

Amb afecte místic: gràcies, Bilal.

El filam del teixit temporal es desfà en infinits fils només pel mateix curs i recurs del temps.

Solve et coagula són com el peix
que salta amunt, amunt de la
superfície de l'aigua per
esbandir, per uns moments,
tot el seu escamall irisat i contraure
enèrgic els seus muscles a la llum
del sol; per uns instants ell és fora
del seu àmbit, i, amb tot, és llavors
que pren forma visible, clara i
distinta. Mes l'aire pur asseca,
resseca i fa morir si és excessiu:
les seves escates acabaríen per
fracturar-se i es-catar-se en la xarxa
del pescador, les seves brànquies es
dilatarien asfixiades, la seva sang
es coagularia. Ha de recaure, doncs, per
entre les ones endins, i, ara sí,
respirar l'aigua que nodreix, la fosca
i absconda i profunda aigua de mil
colors matisadament ambigus. Com
la subtilesa del te de mitjanit i la
fragància penetrant de l'encens,
l'aigua reverbera en la seva fluctuància
enfortidora de coratges futurs. Perquè,
és clar!, ell haurà de tornar a
saltar, una i mil vegades,
per ser peix.

Riba d'aigua clara

2012-01-21T04:16:00.005+01:00

Diversos amics i jo passegem per la riba clara.

Aquesta sí que era una cascada; era lleugera, i era, també, fina. Ara i adés, d'ella anava refulgint cert filament de llum blanca. D'igual forma, et vaig mirar als ulls; però ja no hi eres — allí no restà més que un bri voleiós de vapor. Allò que abans s'anomenava vel de seda boirosa, això vingué a ser, ben bé, d'aquella forma. Així, absolutament, en l'espai entre les roques es féu, pertot, un buit sobtat; l'aigua venia cap aquí, no podia restar reposada, pervenia i revenia i se n'alçava una buidor que volitejava avall, avall, arrossegant-se, simplement, ara lleugera, ara fina. Aquest present espai buit era una pura meravella. La llum blanca reverberava incessant, vaporosa i lleugera; era, ja, una ombra, i a voltes, encara, declinava i es junyia sinuosa com l'ombra del que no es veu. A voltes una brisa sobrevenia, i les seves mans, fines, la duien, aquesta ombra, esdevingudes arc suau, gràcils i relluents. Però es deixaren anar, refinades, talment llenços vellutosos, i, de seguit, cedint i recloent-se, es retiraren de nou. Jo, davant d'això, dubtava, suspecte, que, potser, un altre parell de mans destres, no sabia fins quan el tornaria a tenir; i vaig forçar aquella ombra a quedar teixida en una xarxa de fantasia. La brisa semblava voler-se-la endur; i ella, ah!, com és que ella hi consentia?

La xarxa de fantasia, tal vegada, anava teixint una seducció.

Que jo m'entristís quan ens separàrem, és ja, justament, una mostra de vellesa.

Mestre de Vermellosa Mateixa-Claredat
Ona-Reposada, 1924

Bierville

2012-01-06T05:10:00.012+01:00

Riba, vestit amb la seva americana blanca, alçava la lira, gèlida de frondors nòrdiques, i cantava. Llàgrimes contingudes de tanta serenor, la llum dels llorers translluïa melanconia. Gota rogenca en una font cristal·lina, Eleusis impol·luta ombrejava al migdia. Arços i salzes autumnals, fontana perduda en molses gotejants.

Pobre Riba, lluny d'aquell oliverar
sota el que havia cantat,
sí, ell també, un sol cant amb la seva aimada,
cant de paraules terroses i airoses,
melíflues de treball fogós.
Foc de soldadures hefèsies, foc robat a l'Olimp,
nom de dona que no neix més que
pel foc del pillatge.
Pobres herois ribians, ells que,
entortolligats per verdisses humitoses,
no tenien més que la seva homenia,
aquella que segà tantíssimes vides
al peu ineluctable del mur de Troia.
El terror dels segles el revivia, Riba també,
en la sang que vessava en la font glacial,
en les Faules que cantaven per boques
de mares i mares i mares
del transcórrer del temps.
El blau, l'absoluta presència del doll divinal
el buscàvem, Riba i jo,
en el dur de la duresa
secreta i concreta de les Roques.
Anys i panys de sang vessada,
la cruor del món en petrífica forma,
—hi dúiem la nau, nostàlgica de l'honor
del foc pernenne que ens esperava
a la recambra.
La dona, dó donat sense Nom,
havia de cridar, sí, també ella, amb nosaltres;
ella, l'adveniment, havia de travessar també
els sofriments i la glòria del temps
i del foc per ser Ella.
Aedes tots, cantem el cant del vaivé intemporal.
L'amor s'hi perfà pel moviment d'anar i venir,
passes pel temps que musiqueja
en un nosaltres que fa Món.
Els déus s'hi delecten, ells,
bé que mísers en el seu joc
de nimbus giratoris.
Nosaltes, amada i jo, som fets de temps i treball,
la mel de la nostra dolçor brilla, càndida,
com la flama d'un foc que ens va caure
no sabem ben bé d'on.

potser elegia

2011-12-23T02:12:00.018+01:00

Em contradic?
——— Sí, pels déus, i tant que em contradic.

Els camps de blat de l'Egeu purpuri
s'atravessen en mil sentits, nostos
que relluu pel daurat de la seva absència.
Els núvols tormentosos conjuren al meu pas
—al pas dels mil navilis d'infinites troies—
el somriure malèvol del blanc d'or i vori.
El llorer exhala el seu perfum, rosa melíflua
que s'enlaira, sulfurosa, per entre el rocam
inestable. Corren els cavalls del dia encegador
—i jo amb ells— boscos recòndits de profunditat
nebulosa, estepes i deserts àrids —recorren,
en fi, mar infecunda de color de vi.
Vi que vessa de crateres daurades,
vi que brolla del celler de Bacus,
naviler errívol, mercader impossible,
mar vinosa que oneja en la seva
infecúndia. Trona i llampegueja la fúria
irònica, l'ociositat de la celístia ambigua
es clou i reclou en el seu joc. Líquid blau,
blau rosaci, mel vinosa de blat daurat.
L'olivera repuja amb l'oreig terrós,
resplandeix, majestàtica, amb la marinada,
peixos cíclics que cuegen al seu entorn.
Oh xarxa de mar, disol-te, eterna,
en tu mateixa, reverbera incessant
al navili còncau que sempre et solca.
Ets feta per ser en ell; te li aferres ondinosa
i ell en surt victoriós —oh dels bells destins—,
o sucumbeix al teu nèctar d'infinit cromatge,
reblau de tan blau rogenc, crepuscle heroic
que translluca llampegueig, de blanc crisorosaci,
per entre verdors de selvàtica humitat.

Pobre Ulisses, pobre, i ric també.
En el seu errar per tamarius i lloses,
ha ensopegat, ell, el protegit,
amb el desteler de tot teler.
Ell, el misèrrim heroi nostre, ha caigut
en l'infern del temps. La foscor extrema
del goig terrífic l'embriaga d'amor. Helena
—l'ha vista— el clama des de la pregona torre:
travessa'm l'Egeu, li diu, i neda-hi,
fins a l'esgotament. Sigues nau enmig de roques,
i guanya la porpra des de la porpra.
Només en l'aigua hi ha Ítaques.

Em banyo en el líquid iridiscent dels secrets historials.

Oblit del moviment : oracle espasmòdic.

2011-11-30T02:51:00.012+01:00

You are probably wondering, by now
what's this story all about
—it's nothing ! It's something I probably
learned down in England

Tarda d'eixample de tardor
i altres stream-of-consciousness,
Dylan de la mà i el whisky
i les fulles seques
d'herba

Estany plàcid, misteriós, gèlid.
Submergiment glacial vivificador.
Crit atmosfèric, altures invidents,
torrent discontinu,
nuvolositat circumtrànsica.

Ver . Conservar. Anular.
Travessia, llum enmig de la fosca,
giravolt transprimigeni.
Ur · · · ur · · · ur · · ·
Teleiotitats enzimàtiques,
rocambuls zigzaguejants,
terra escomesa en la planícia del desig.

Ai las els cels furijocosos,
etimoproteics, penotròpics!

Logos que relluu en l'espiral dels seus dies.
Joc de lligatams empedreïts
de llagrimosa evaporància.

Oh la la, balailacum pleropoiètic,
simperipanotitat,
oligarcopènia.

Els retrucs òntics es retrotrauen enrere,
rerafons enrarit del Rar...
Ressona, retambaliquejant,
el So de migjorn,
la fogada etnocèntrica de l'oblit clamorós.

Oh deïtats omnisfèriques,
circumcloeu, clements, la succió interplanetària.
Oh dea, sigues, sigues perquè ens afermem,
obre'ns la clausura del repòs del teu albir.

Morim, pertot,
bèsties infecundes en l'ardor de la demència.
Precaris, zumzumegem boniosament
a l'entorn de la rosa,
destí denegat del degenerat de sa gènesi.

Eixample i Ateneu Barcelonès, 16 d'octubre, per fi, a la tarda.
I en Xavi s'ho llegia expressionista...

prolegòmena : ètima fluenta

2011-11-30T02:48:00.016+01:00

*u-, *au-, *ud-,

hy-, hypo-, hydor, hydein, aedos, aeidein, aoidé,
audan, audax
aer, wehen
ἄω, ἄση, αἴσθησις, αἰσθάνομαι
αἰω, αὔς, αὔω, ἀϋτή

L'aigua canta pels rierols del temps.
Un flux cap enfora, sorgent cap amunt,
és el cant de la pregonesa de l'ésser.

L'aeda profereix aquesta
remor recòndita,
aquesta aquositat airosa
de la sorpresa iniciàtica.

Clama l'ah i, amb ell,
superressorgeix originàriament
i s'abs-té ja de si mateix
en un mal
simultàniament
benefactiu.

La separació pel corrent
vertent i versàtil
de l'aquositat fluxocantorial
és privació de si mateixa
i, doncs,
autoconeixement.

El cant rapsodicocíclic
de l'aeda
és la mateixa gènesi
de l'audàcia del parlar.

Les fluctuàncies iridiscents
del buf aquós i circumbulatori
queden recollides, protegides i salvades
en el castell tirà de la paraula soberga.

Tantes gràcies, Pokorny i Ferrarons
i, sobretot, gràcies, Derrida maleït

περιπλοκή

2011-11-20T23:54:00.016+01:00

Seu, refluent, sobre el tron floral.

L'espiral aquós de l'escampall de papers
voleja. Pols que rellueix del profund
tornassolat. Rossos rulls, rostre rosat,
asfòdels que reverberen en la fricció èpica.
Barbes cendroses, negre de la nit del
sacrifici absurd. Torrent de sang vinosa,
mar inofòrida de concrecions divinals.
Retruc dels astres des del seu mot harmònic,
s'enclava, teixidós, en plenoctonies
deconstructives. Rulls de l'ona sotraguejants,
dueu, vosaltres nostofòrides, la meravella
del verd performat. Ombregen remorosos
els salzes del jardí. L'humus petrici lluqueja
animós en buidors espirituals. L'àngel caigut
del seu favor sense nom somiqueja, ell,
missatger sense lletres, sobre la terra desconcreta
de llacunes infernals. Els colors matisats
s'esfilagarsen fins les insanitats
—llòbregues d'antuvi, perfumades tot seguit—
de la fosca caverna expressionista.
Corre atòmic el carro del sol de migdia
vers el seu fi d'hecatombe. Llangueixen,
adelitades, totes les ombres
ans la llum nuclear de la fi del temps.

ἐνέργεια

2011-11-20T05:14:00.014+01:00

Repuja, enèrgica, la llucada tècnica.
Del sòl terrós emergeixen, rabiüts,
els brotams electrònics. Filament
d'orgànula connectiva, s'escorreteja
pel pedrum impàvid de l'etern.
Les lianes vellutoses de la xarxa
rellueixen universos de buidor
vermellosament còsmica. El ressò
divinal de l'abscond es propaga
en els martellejos espasmòdics del tecno.
Travessa teixits, lluminàriament veloç,
la foscúria del cultiu esplendorosament
pervers. Arremolinàncies inclements,
reverdeig purpuri en la vastitud oceànica
del poder. Omnipresència del brancatge, s'extén,
pertot, el cablejat del corrent immediat.
Guspireja la Llum en la seva producció
essorgent; en remet el ressò primigeni;
hi performa l'escena de la tragèdia nebulosa.
Llampeguen, a través, els retrucs del fútil;
la fúria irònica del joc essencial replou, avall,
per muntanyams aferrantosos. Somiquegem,
remots, misèrrims, a l'abric antiheroic del
sentit arrebatut.

promesa

2011-11-18T01:48:00.023+01:00

Des de grutes verdejants
de dolors pretèrits,
des de fonts abandonades,
des de gorgs i devesalls
d'abundoses primaveres
els auguris emanaven, nebulosos,
i sonava, retronant,
la seva promesa ancestral:

Vàreu sortir, Deia, vosaltres
que romaníeu arraulits
en el si de la dolcesa,
us aventuràreu a la
tempesta treballosa
del Temps.
Les penes insolubles
del gir etern us
esperen; aneu, doncs,
aneu, i descobriu
la Llum en les seves
mil obscuritats.

Penosos, condemnats
des de naixença
a vagar pels encontorns
plujosos dels serralls,
anhelosos, sempre,
de cimals allunyadissos,
rellisquem, una i mil vegades,
en l'ascenció blavosa,
alcem la testa vers els déus,
fugits, assassinats,
—bandejats, en fi,
en l'intent soberg
de poder ser.

Ens descobrim, ara i adés,
culpables en l'ornament,
angoixos dels bassals;
mirant-nos els uns els altres,
ens sabem, cada cop més,
criatures esgarriades,
ramat esmaperdut per
deserts d'idolatria.

Cauen llampecs de l'Altura,
les daurades aliances
s'escantellen —ah, muntanyams
impossibles— en els seus eterns
brolladors sangonents.
Cau pluja eterna sobre la pols:

Llàgrimes que no podran tancar mai
el solc que gosàreu obrir,
vosaltres, massa humans,
sobre la Terra.

Terra del desig,
Terra de la privació,
dóna'ns, pobres
mendicants
hipòcrites,
el reverdeig del
propi oblit.
—¿Com podríem,

altrament,
avançar vers un destí
denegat, rosa espinífera
que s'esfulla en el seu
esclat?

Mira'm, t'ho prego,
i digue'm que ets amb mi.
El navili del nostre
retorn naufraga
per tots costats,
els vents gelats
ens esborronen
en la nostra
eterna nostàlgia.
—¿Poden Cels i
Mars restar
impassibles
al transcórrer dels
seus Dies?
Som aquí;
tu i jo, precaris,
assetjats per la
gran pluja
de l'univers,
—¿podem, enmig
de tot, salvar-nos
del desastre?
Et miro,
et vull mirar,
anhelós, atemorit,
cercant coratge.
La pluja cau,
pedregosa,
sobre els nostres
caps, martelleja el
ritme del
nostre respir
afeixugat.
Respirem,
junts,
en la més
profunda petitesa,
ens arraulim
en el nostre alè.

I en la vastitud
del camp
de batalla,
en l'enormitat
de la tragèdia
del món,
sota runes
fumoses i entre
polsosos drapalls,
—emergeix, ara,
un bri
de Llum.

De les ones
inclements
de tot diluvi
històric,
dels remolins
polsegosos
sobre deserts
impossibles,
—un Nosaltres aflora,
surant,
aurèola rosàcia
irradiant
beatitud.

Sigues, amor,
enmig de traves;
avança per tenebres
valerós. Ets fet de
runes de Jardí.

Des del besllum
del reverdeig
tornassolat,
assumeix,
heroicament,
—oh comunió
damnada—
la teva terrenal
fractura,
el teu caminar
anhelós,
el delit perfumat
de l'eterna dansa
del Món.

Horror naturae

2010-04-01T02:32:00.005+02:00

Sento en el sotrac
Ço ans meu, i, així sorprès,
Ja puc dir: jo sóc.
Desolat en vastiud,
Vull mirar-te i dir: jo t'am.

No Society?!
- YES: Out of the wild

Te de mitja nit
Remoreig del pot bullint
I el perfum del te.
Traço lletres cí i allà
I el paper esdevé cançó.

Cositat

2010-03-07T17:37:00.004+01:00

Bisweilen haben wir noch das Gefühl, dass seit langem schon dem Dinghaften der Dinge Gewalt angetan worden und dass bei diesem Gewaltsamkeit das Denken im Spiel sei, weshalb man dem Denken abschwört, statt sich darum zu mühen, dass das Denken denkender werde.

A vegades, tenim encara la sensació que ja fa molt de temps que s'ha inflingit violència al còsic de les coses i que, en aquesta violència, el pensament hi juga un paper; vet aquí perquè hom abjura del pensament, en lloc de maldar per fer-lo més pensarós.

Martin Heidegger
Der Ursprung des Kunstwerkes, 1935-36

2009-11-12T02:25:00.005+01:00

Les coses d'aquest món vénen de l'Ésser

i l'Ésser ve del No-Ésser.

Tao Te King, XL

_______

En l’origen no hi ha Ésser, ni ésser-u (essència), ni ésser-res (coses); ni tan sols no hi ha No-Ésser. L’origen, en si mateix, és totalment inefable. No és sinó a partir de l’aparició de la consciència que, en tot cas, es pot dir quelcom de l’originalitat, a saber, que no és res. Amb l’aparició de la consciència, l’originalitat comença a no ésser. En si mateixa, l’originalitat ni és ni no és. Una originalitat sense consciència és aquella en què no hi ha veritat, ni prèdica possible. Per tant, en si mateixa, l’originalitat ( ). Quan apareix una consciència, pot mirar vers l’originalitat, i dir que, en efecte, no és. Però en aquest punt ja ens trobem en un pla essent. La consciència és, primigèniament, essència. A partir de l’originalitat no-rèsica apareix primigèniament amb la sensibilitat l’Ésser unitari, l’essència. Però aquest ésser és totalment indiferenciat, per bé que, en ser percebut, és. S’instaura amb l’aparició del principi A=A (o, quasi a guisa d’onomatopeia, ‘Aaa...’), en què A és el percebut, que no és fragmentari sinó una sola essència. Però en aquesta essència absolutament indeterminada, apareix seguidament el tall determinador, diferenciador: la negació. Amb la negació apareixen les coses. A és diferent de ¬A; ¬A passa a anomenar-se B, i se’n diferencia ¬B, que passa a anomenar-se C, etc. És, com bé diu Hegel, una negació determinativa, en què A ≠¬A=B i ¬B≠A . Amb l’anomenament apareixen les coses.

I amb aquestes, la veritat.

Barcelona, 11 de novembre, 2009

Ben just llevat...

2009-11-04T02:38:00.012+01:00

... i cercant què sigui ser

Ben just llevat de llits de sospirosa
desídia, que, sòpit i indecís,
m'esmunyo, enllà, de mi, falt de somrís,
en habitud de pols i nebulosa;

Talment llevat, i encar convalescent,
en assajant-ne cura amb la prestesa
de servar dosi i límit i enteresa,
que, tot eixint, m'assetja un nou mal vent.

I, ai las, que ja enurcat de nous frissars
pel tedi del repòs, ara que a penes
em tinc dempeus, arrenco les cadenes
i em llanço, nu i descalç, en roquissars.

Tal és el vent que d'últim m'esbatega:
em mets, amic, entre l'alfa i l'omega.

Barcelona, 4 de novembre, 2009

. . . . .

(unes hores més tard):

PS.: I, no gens menys, venvinguda m'és i esperada tota tramuntana enfortidora.
De l'amic Sèneca me'n queda:
numquam uirtutis molle documentum est. verberat nos et lacerat fortuna: patiamur!
i també:
nihil mihi videtur infelicius eo, cui nihil unquam euenit adversi.

Amic Joan, us dono, doncs, mercès.

Culibeta ocasional

2009-10-21T02:05:00.003+02:00

(...) Actuar. Poiesis. Primordial en el Romanticisme. L'acció com la relació més directa amb el Tot. Actuar simplement, sense pensar. Però això és praxis. La poiesis és producció. Producció com a alienació de la pròpia essència. És una praxi que parla. I que suggereix. Creem bellesa, art, i així simulem l'Absolut. L'experiència estètica és el retorn a l'originalitat inconscient de les aparicions però amb un enriquiment. Vegi's Hölderlin. L'art és la concreció de la representació sublim en la materialitat, quelcom que crea una experiència propera a l'Absolut. I en aquesta experiència es retorna a la unió de subjecte i objecte. L'objecte contemplat esdevé el nostre ésser, i així ens unim al tot. És, doncs, una unió fenomenològica. Jo sóc les meves representacions. L'art clou la fractura de subjecte i objecte que imposa el pensament verbal. En l'art el pensament es disol en l'assimilació d'allò contemplat. És Bell. I és l'U, perquè en ell no hi ha escissions de ser i no ser, ja que és una pura sensació, prèvia a la paraula. (...)

Barcelona, 10 d'octubre, 2009

Fàrmacs anti-nihilistes

2009-10-21T01:50:00.004+02:00

En el món hi ha d'haver la diferència perquè hi hagi amor.
L'altre ens inspira amor o odi.
Tenim esperança, fe, en poder assolir aquest fi, aquest telos, aquest amor.
Però aquesta fe ens fa feliços en la immediatesa, en el present.
Tot posament del fi fora del nostre present és viure per al futur.
Volem abraçar l'altre per eliminar l'alteritat.
Però l'altre és infinit, i inabastable.
Per a eliminar la diferència hauríem de morir.
Però també hi ha la fe.
La fe en l'existència plena, la fe en l'altre.
Aquesta fe és un 'anar vers', i és tansols tirar endavant sense desesperar-se per la manca de sentit del món.
El sentit de la vida rau precisament en aquesta fe que dóna lloc a l'anar vers.
Anem vers una esperança, que és posada en la mateixa immediatesa.
De manera que el sentit de la vida és instantani i es va fent sobre la marxa.
I d'aquest sentit ve la desaparició de l'angoixa.
Davant de l'angoixa de no saber on es va ni per què, posem l'esperança i la fe de realització en l'anar fent.
Per tal que hi hagi esperança, hi ha d'haver amor, i per tant hi ha d'haver diferència.
Una vida en què no hi ha diferència no té amor, ni desig, ni sensació, és falta de vida, és inorganicitat, és inconsciència, és ser una pedra.

Barcelona, 19 d'octubre, 2009
PD. Gràcies Anna

Vèrbola de fatalitats (feliçment assentides)

2009-10-18T22:41:00.004+02:00

Quan l'home coneixerà el destí,
l'home serà resignat.
Puix que sabrà que el món és necessari i determinat.

Quan l'home sabrà que el destí,
la determinació i la necessitat
són humanes,
l'home serà valent.
Puix que sabrà que tota llei la fa l'home
i per tant,
que destí, determinació i necessitat
són per instauració de l'home.

Però quan l'home sabrà
que l'home no pot fer ni dir ni instaurar
altrament de com ho fa,
llavors l'home serà resignat.
I restarà humil del seu saber
necessàriament imperfecte.

Barcelona, 12 d'octubre, 2009

Versos en la vacuïtat

2009-10-10T04:10:00.008+02:00

En arribant de xerrades enardents

Exasperat, camino amunt i avall,
m'arrenco els pèls, somric, m'esgargamello,
als quatre vents amb clam tot ho escantello,
de crits i plors i goig faig devessall.

Perquè, ai las!, tinc fam del ver saber:
què sigui el meu entorn em neguiteja;
i, encès i ardit, confós, en la barreja
del sí i el no, i el cert, busco un perquè.

I, amics, després d'errar per valls desertes,
i solcs ferrenys, llacunes i bassals,
resolc, capbaix, p'rò ferm, que els caminals
menen a un mateix Cel de joies certes.

Tal és, us dic, començ i fi de tot:
del Buit i l'U - mudables! - sóc devot.

Barcelona, 10 d'octubre, 2009

PS. Au té, J., no em demanaves sonets?

PPS. Felicitats Matías

2009-10-08T03:11:00.003+02:00

Ans greuge aital assetjant nostra pensa,
Que ens tol del ser sentir bastant de pes,
Freitura ens mena, e'ens fa esquius del no-res,
Pus conguixem finir en desaparença.

Lladoncs, hom inquireix què sigui ser
E al terme d'enervants disquisicions
Per parla e veu, e lletres e sermons
Concloem que entitat se'ns esdevé.

D'aital faisó, que havem e som de dir,
Ço que, exprimit, conclou nostra null'tat;
Mes, per tal com tostemps fou-nos callat,
Nun que en parlam, pena n'hem e sospir.

E, doncs, per què ser res si ens don sofrença?
Remei occit com ço d'on mal comença.

Barcelona, 8 d'octubre, 2009

What I'm conscious of

2009-09-08T18:02:00.003+02:00

perception does not evidence reality
these are the words of the Zen priest Dogen
to me this means
that in the thing I am conscious of there is no reality

when I become conscious of the air
conscious of the water
is when the air and the water have been polluted
it is more natural to be unconscious
a world where we need not be conscious of the air
and water
is where I want to be

natural is good
natural is good

perception does not evidence reality

Mitsuo Aida
Títol original: 'Ishiki shita mono wa'

En la llum post-meditacional

2009-09-04T15:57:00.002+02:00

El no-res original torna a nosaltres a través de l'autoconsciència, que no és més que el pas previ per a la seva completa anihilació, l'obtenció de la plena inconsciència (no-pensament, buidor absoluta, falta total de representacions).

Temple Hase-dera, Omotesando
31 d'agost, 2009

Zen

2009-08-26T12:18:00.004+02:00

En el temple Zen
Vèrtexs de fusta i paper;
Defora, el jardí.
En un mar de fer bramul
L'illa ens brinda un calm respir.

En el jardí Zen
Petjo en equilibri el Ser
Humil, curós, ferm.
Sobre còdols del No-res
Floten lloses eternals.

Kamakura, 26 d'agost, 2009

2009-08-18T14:04:00.002+02:00

Primavera al llac
Aigues dolces fluctuants
Fauna voleiant
Sobre un lotus Buda seu
L`equilibri eternal

Ueno, 17 d`agost, 2009

L'U o l'«un»?

2009-08-13T00:36:00.009+02:00

Parlant amb japonesos, ha aparegut el tema de l'estrès i la relaxació. I sembla ser que, en general, el japonès es pot relaxar més fàcilment a soles que no pas xerrant en grup. I se m'ha ocorregut que tal vegada això sigui una més de les immenses diferències de base cultural profunda que em separen - i no menys m'atreuen - d'aquest país.

Del grup al jo, i d'aquí a l'U

Per al japonès, la identitat personal és quelcom eminentment social, grupal. L'individu a penes és diferenciat un cop queda isolat del lloc que ocupa en l'entramat social. Tornem, un cop més, a postures Zen: la recerca de la perfecta buidor i puresa elementals, que s'assoleixen amb la meditació, procés individual que, a diferència de la introspecció occidental, no té com a objectiu el descobriment de continguts mentals objectius, ans l'intent de la seva completa eliminació. De manera que, a soles, el japonès, per dir-ho així, s'allibera del flux d'informació (identitària) a què el contacte amb un entorn tan complex com el seu el té contínuament sotmès. I, així, pot en més o menys mesura assolir l'ideal Zen d'igualació amb el Tot, l'Absolut indiferenciat, pur, infinit i etern.

Del jo al grup, i d'aquí a l'«un»

Els occidentals poc entenem d'aquesta mena tan peculiar d'individualisme. Diguem que, a Occident, el procés és precisament invers: un europeu parteix d'un individualisme que el constitueix, per sí mateix, en element diferenciat i quasi diríem aïllat del seu entorn. Els individus occidentals són, doncs, partícules autonòmes que només es relacionen amb el grup moguts per la necessitat d'alimentar la seva individualitat atòmica. Per a uns tals individus, en què prima la identitat personal, la unicitat és un reclam fonamental, i el seu assoliment passa per la col·lecció extensiva de continguts representacionals. L'occidental, a diferència de l'oriental, frisarà per viure tant com pugui, per "ser" tant com sigui possible, entenent el ser en el sentit més fenomenòlogic. I podem concloure, doncs, que l'occidental té por de la mort. Por de la inexistència, de la falta de ser, d'aquesta buidor indiferenciadora que a Japó s'aprecia tant. La por de la mort és una constant a Occident, i la vida, tal com s'hi practica, no és més que un intent d'ompliment existencial, un defugiment de la por d'aquesta inexistència a través de l'experiència. Tenim permanentment angoixa davant l'amenaça de no existir prou, i, per sanar-nos-en, ens distraiem. ¿I què pot ser millor, a tal efecte, que una bona xerrada amb els amics? Sí, en efecte, el contacte social és un enriquiment del jo personal, un input existencial, així com una expansió d'aquest jo en ser projectat en un oient-espectador. El contacte social, a Occident, no és més que l'ocasió perfecta per alimentar aquest microcosmos personal i únic i expandir el seu imperi en un impuls tremendament individualista.

Yokohama, 13 d'agost, 2009

短歌や俳句

2009-08-07T17:41:00.015+02:00

Tankes i Haikus

Meiji Jingu de

He entrat dins d`un bosc
Calma enmig del gran renou
Nomes canta el grill.
Tal el clam dels morts vivents
Un silenci eixordador

............

Del pont petri estant
Miro enlla en contremplacio
Llac d`ara i tostemps
L`aigua en constant remoreig
Romanent, canviant; l`Etern

............

L`onada del mar
I el brancall del bosc profund
Vaives fills del vent
D`un aire pesat i inert
Fa la flauta una canço

...........

Bec un glop de te
I l`entorn sembla ballar
Koto dolç i tens

..........

El perfum del te subtil
Anhelo evocar de nou
Pero ja no puc
Darrere carrers brillants
Hi ha nens bruts i vells malalts

Shibuya, 7 d`agost, 2009

PD. Perdoneu les errates, sembla ser que els ordinadors nipons se`m resiteixen al fabrianisme.

Costa

2009-08-02T21:30:00.008+02:00

...
Consiro el mot enfront d'eterns atzurs.
Visatge a l'horitzó, aquell moment
d'atènyer sols d'atzar, tostemps latent,
sembla que cel i mar congrien, forts i durs.
...
...
Calella de Palafrugell
2 d'agost, 2009

Viatge

2009-08-01T11:17:00.005+02:00

Catric-catrac
. ......fa el tren rabent
travessa,
......arravatadament,
...
contrades que em són estimades.

El trafiquejar ferri de les roderes

............sembla
... endolcit
..aleteig,
......ondines indolents
...dels pujols
del litoral,

.............................que el zumzeig,
bé que amb el so d'artifici,
............................................emula.

I alliberat de tot judici
que em trenqui
..........................un tal deliri celestial
lleixo,
.........enllaminit
de lleganyes
....no llevades,

...........................ó
..........................ci
........................na
........................gi
.....................ma
.....................i
.................la
......ben alt
volar

nedar pel mar
sens ribes EnRoQuideS,

joiós sojorn lliurat de contenció.

.......................oh
I em veig, ..déus!,... errant pels temps,

- oh dolça remembrança d'atàvics desdejunis!
pretèrita infantesa dels segles,
.....................................................no en debades
passares pels contorns dels passos meus.

ANTANY, I ARA I SEMPRE, en tinc inclinació:

de retornar
.....................a les nostres,
..........i, així,
.....................a les meves
..........................................deus

i beure'n ...............el suc vital
................a galet

................

Barcelona, 15 de juliol, 2009

Versió

2009-07-08T15:27:00.004+02:00

A en Joan

El barboteig dels mots és emmudir
del que és, silent, suprema poesia.
En fragmentar el no-dit es fa heretgia
del credo en l'absolut, que és sens finir.

I, amb tot, jo rondo arreu, i faig camí
enmig de la boscúria, en harmonia
amb aquell tot unit que em contagia
frisança d'expressió en un frenesí.

Mes ¿com fer traducció, vull inquirir,
del que és, sens ser, joiell de pedreria
en esmicols d'espill? ¿És que seria
el clam més que un bramul o que un tossir?

Davant de l'aparèixer altisonant
l'humil i pur silenci és el meu cant.

Gràcia, 4 de juliol, 2009

Resposta

2009-06-10T01:26:00.016+02:00

(Al comentari d'en Tepo al poema del dia 23 de maig)

Quantes vegades no he anhelat sensualitzar la meva parla! Sí, en efecte, poetitzem de les nostres representacions, que no són sinó fragments de l'Absolut. Però, amb tot, aquestes intuïcions, no són elles increïblement més riques que el que les nostres paraules en puguin arribar a dir? Trist empobriment, el de l'escissió d'una matèria que tal vegada per indefinida ens és tan plaent.

En tant que donada i no condicionada pel judici, la representació ens és el medi més directe per a la unió amb tal absolut; és ésser en sentit fort, més enllà de determinacions identitàries i diferenciadores. És intuïció intel·lectual prèvia a qualsevol exercici determinatiu, fins en el propi ésser percebent, de l'apercepció originària en què inevitablement ja hi ha l'escissió del "jo sóc jo", judici identitari format, és clar, per subjecte i objecte. És el cas 'pre-originari' on "subjecte i objecte estan units simplement i no solament en part; per tant, units de manera que no pot practicar-se cap partició sense alterar l'essència d'allò que se separa", com diria Hölderlin. És la màxima fusió amb el Tot, assimilació suprema que en la nostra essència, en una intuïció prèvia al judici, es fa d'allò que se'ns mostra de l'Absolut - sempre, això sí, dins els límits fenomènics que ens imposa el nostre no ser infinits.

Sigui'm permès de desconfiar dels mots, puix amb el seu ús comença el final de la unitat d'origen i del gaudi del seu romandre inefable.

Barcelona, 9 de juny, 2009

2009-06-03T12:44:00.005+02:00

No goso d'expressar allò que sóc
car, un cop fet, ja estic constituït.
Sóc presoner del meu ser definit;
vull escapar, mes ja sóc el que sóc.

Perquè, de fet, ¿puc dir que sóc quelcom
abans que la paraula no em descrigui?
- No pas, que és un no-res el que no es digui,
o un Tot, qui sap, infinit sense nom.

Alerta, doncs, que el pas ens és crucial:
puix que explicant la meva nul·litat
i fent-ne, així, essència i entitat,
m'engendro, em sóc creat, per bé o per mal.

Cal precaució en la parla d'un mateix:
Del nostre mot el jo ens emana i neix.

Ateneu Barcelonès, 3 de juny, 2009

Sobiranament sol

2009-06-02T23:44:00.011+02:00

Coronat de tirànic jou i imperi,
contemplo el meu entorn de servitud.
Em dic amo i senyor, i sóc temut
pel meu regnar l'albir i el captiveri.

I és que pertot on fixo la mirada,
on petjo ferm, i on toco sense treva,
aflora el Ser. I, així, rendeixo meva
tota l'aparició ans meu vinclada.

Tantost tinc un antull i en faig sentència,
que és acomplerta volant i rabent;
de fet, me'n cal tan sols un pensament
per què de dins me'n brolli l'existència.

Barcelona, 2 de juny, 2009

Del no-res i la seva llibertat

2009-06-01T01:52:00.020+02:00

Quod de libertate in Existentialismo afirmatur, objectum meae erit disquisitionis.

Primo, conscientiam nihilum esse dicitur, id est, negationem. Videtur tunc tamen quod conscientia debeat non esse. Profecto, si nihilum est, de ea tantum inexistentia predicari potest, aut potius de ea existentia negari. (Cum Feuerbach igitur afirmo, quod 'esse est, quia non-esse est non-esse, id est, nihilum, non-sensus'.)

Dicitur quod haec conscientia determinata non est, quod ea nos permittet nos ipsos transcendere cum ea liberam electionem introducit, quod ea constituitur negatio determinationis in quo est per se, id est, in mundo, determinatum causaliter. Quae sed si approbamus, approbare a fortiori oportet in naturam irregularitates dari, quia homo causalem catenam frangit determinativam in qua illa regitur. Itaque homo est ens naturalis sed agens extra determinationem. Sed oritur hic sequens contradictio: realitas modificabilis ad ente extra causalitatem et determinationem reditur proinde indeterminata. Evenit ergo quod ille mundus, ante determinatus dicitus, est nunc indeterminatus ab hominis interventu.

Addicit deinde Sartre nostram libertatem conditionatam esse; etenim possibiles electiones finitae sunt. In mundo sumus in circumstanciis talibus quae nostram conductam in determinata directione ducunt. Mihi tunc dificilis intelligendi videtur quomodo libertatem a Sartre homini afirmatam esse possibilem. Iam postulatur quod negatio mundum convertere potest, iam addicitur quod certa determinatio sit. Quod mihi dificile concipiendi apparet, conditionatam libertatem possibilem esse. Incipit negatio et finit cum determinatione historica, sociale, ambientale, genetica et caetera. Negamus et actuamus, semper tamen intra ambitum circumstanciarum determinatarum. Electio non est amplius quam virtualitatem, quia ipsa negativitas nostra non est nisi fructus realitati materiali ubi ea invenitur (si vero ea uspiam invenitur; si vero ea res est extra leges naturales; si vero non divinum concernit; aut aliquod simile.)

Si partialis seu conditionata libertas dari non potest, aut libertas datur absoluta, aut datur nequaquam. Sed libertas absoluta dareretur tantum, si nullum conditionatum daretur, nulla restrictio. Extremus casus omnipotentiae esset. Existentia conditionatarum reducit semper, apparenter, numerum possibilitatum inter quas eligere possemus. Secundum tamen meum criterium, si addicimus naturam leges mechanicas regulares sequere, quod saltem Existentialismus non negat, et hominem non esse sobrenaturalem, id est, agentem esse secundum physicas leges, tunc mihi apparet impensabile quod aliqua libertas esse posset, ultra meram virtualitatem seu libertatem apparentem.

De homine dicitur quod naturam superat, quod se ipsum transcendet et creat, et caetera. Sed non intelligo qua ratione sit tam dificilis existentialistis acceptare, quod natura potuerit amplificatam esse, semper intra suas leges determinativas, usque ad ens generare tam complex quam hominem, qui instinctum relinquit et intrincatissimam civilitzationem creat, sed tamen non liberatur a sua dotatione genetica, a medio ubi vivit, et finale ab inalterabile et regulare mechanica particularum in cosmo.

Aut forte debebimus vero acceptare ratione hominis tales particulas mutare directionem a legibus physicis eis dictatam?

....................................

Voldria fer un comentari a la llibertat que s'afirma en l'existencialisme.

Primer de tot, hom diu que la consciència és el no-res, la negativitat. Però llavors sembla que la consciència hagi de no existir. Si, en efecte, és el no-res, només en podem predicar la inexistència, o, més aviat, només negar-ne l'existència. (Afirmo, doncs, com Feuerbach, que "ser és, perquè no-ser és no-ser, és a dir, no-res, no-sentit".)

Hom diu que aquesta consciència no està determinada, que ens permet transcendir-nos en introduir l'elecció lliure, que es constitueix com a negació de la determinació, en l'en-si, en el món, que és determinat causalment. Però si acceptem això, també haurem d'acceptar que en la natura es produeixen irregularitats, puix que l'home trenca la cadena causal determinativa segons la qual funciona. Així, l'home és un ésser natural però que actua al marge de la determinació; i la seva acció sobre el món, sembla ser que en modifica la determinació. Però aquí se'm presenta la contradicció següent: una realitat que pot ser modificada per un ésser que escapa a la causalitat i a la determinació esdevé, per extensió, també indeterminat. De manera que aquell món que anomenàvem determinat resulta que és indeterminat per l'acció de l'home.

Llavors Sartre admet que la nostra llibertat és condicionada: que les possibilitats d'elecció són limitades. Existim en el món en unes circumstàncies que ens empenyen la conducta en una direcció determinada. Llavors m'és difícil d'entendre com és possible la llibertat que Sartre afirma que l'home té. Per una banda se'ns diu que la negativitat pot canviar el món, i per l'altra se'ns concedeix que hi hagi una certa determinació. A mi el que se'm fa difícil d'admetre és que hi pugui haver una llibertat condicionada. La negativitat comença i acaba amb la determinació històrica, social, ambiental, genètica, etcètera. Neguem, actuem, però dins d'un marc de circumstàncies determinants. L'elecció no és més que una virtualita, al no ser la nostra negativitat mateixa sinó el fruit de la realitat material en què existeix (si és que existeix; si és que no és una cosa fora de les lleis naturals; si és que no té a veure amb el diví, o quelcom per l'estil.)

Si no hi pot haver llibertat parcial, o condicionada, és que o bé hi ha llibertat absoluta, o bé no n'hi ha gens. Però la llibertat absoluta només es donaria si no hi hagués cap condicionant, cap restricció; seria el cas extrem de l'omnipotència. L'existència de condicionants sempre redueix, aparentment, el nombre de possibilitats entre les quals es pot escollir. Ara bé, segons el meu criteri, si admetem que la natura segueix lleis mecàniques regulars - cosa que, d'altra banda, l'existencialisme no arriba a negar -, i que l'home no és un ésser sobrenatural, és a dir, que actua seguint aquestes lleis físiques, llavors se'm fa impensable que hi pugui haver cap mena de llibertat, més enllà de la mera virtualitat o llibertat aparent.

Es diu que l'home supera la naturalesa, que es transcendeix, que es crea a si mateix, etcètera. Però no entenc per què els és tan difícil als existencialistes d'acceptar que la natura es pugui haver perfeccionat fins al punt, sempre dins de les seves lleis determinatives, de donar llum a un ésser tan complex com l'home, el qual abandona l'instint i es crea una cultura sofisticadíssima, però no per això s'allibera de la seva dotació genètica, del medi en què viu, i, en últim terme, de la mecànica inalterable i regular de partícules en el cosmos.

O és que haurem d'acceptar que amb l'home aquestes partícules prenen una direcció diferent de la que les lleis físiques els dicten que han de seguir?

Barcelona, novembre de 2008

P.S.: em pregunto si a hores d'ara, després de Kant, Fichte i Hegel, encara penso així... I, ja que hi som, si em puc anomenar, ara per ara, pensador sensu stricto de res en absolut (!).

2009-05-23T17:39:00.013+02:00

El barboteig dels mots és emmudir
del que és, silent, suprema poesia;
en fragmentar el no-dit es fa heretgia
del credo en l'Absolut sense finir.

I, amb tot, jo vagarejo, en gai delit:
em plau d'errar entre arbúcies i matolls,
per valls pregones i torrents sadolls,
i, endivinat, clamar-ho i fer-ne escrit.

¿Mes com, vull inquirir, fer traducció
del tan sublim, complet, sols intuït,
en esmicols d'espill mal escindit;
del Tot sens nom al Res de la dicció?

Davant de l'aparèixer i del fruir,
no puc sinó cantar el meu emmudir.

La Cerdanya, Barcelona, 23 de maig, 2009

2009-05-21T21:26:00.004+02:00

No sé què hi ha defora les fronteres
d'allò que, coneixent, es desconeix.
El que és en mi, tan clar, es constitueix
com ser en sí, silent de parles veres?

¿Tal volta haig d'oblidar tot fonament
i, amb crèdula tensió, conèixer coses;
tocar, sentir, empènyer... i dur les lloses
del ver Saber? - Trist empresonament.

Amb desesper, freturo aquell no-res
que, tot negant, imperi sobre el món;
que sobre indret i instant, el quan i l'on,
basteixi un Tot de lliure albir encès.

Barcelona, 21 de maig, 2009

2009-05-01T21:45:00.004+02:00

¿Podràs, enginy, brindar-me les paraules
pel clar matí, lluent en mar d'escuma,
o el cau pregon, l'averany de llacuna,
o, encar, gestes d'antany, i òntiques faules?

Ho afirmo, oidà, que tal és la vivència
curulla d'adelers en què em desplego;
i, amb tot, cal parar esment, i és que esbufego
només d'entrellucar llur afluència.

Ai las, que em sento viu... i en vull cantúria!
La ufana embriaguesa del percebre
em lleva el goig amb una insana febre:
Ser tant, i dir tant poc; tal ma penúria.

Barcelona, 1 de maig, 2009

Una exposició

2009-04-19T16:25:00.020+02:00

En una saturació que frega la tipesa, reposo un instant de l'explosió sensorial. Vaig per cloure els ulls, i fer-ne una sana i tranquil·la becaina; mes no, és ara el moment oportú, quan encara els colors de les teles es mantenen en impressió en mes pupil·les. No duraran gaire, emperò; tal és la vida efímera del delit, així mor el gaudi suprem, en qüestió d'unes poques hores, i, passades aquestes, no ens queda sinó una amalgama confusa de què amb prou feines podem predicar la finesa. Sí, doncs, en bona hora haig de fixar l'imperi de la ment, per bé que mes paraules no facin més que quadricular una vivència tant embriagadora quant inefable.

Feia dies, setmanes, que em delia per acudir al Caixa Fòrum a veure l'exposició Antològica de Joaquim Mir. Aquest és un pintor català a cavall entre el XIX i el XX (1873 - 1940), segons alguns un impressionista, tot i que la seva trajectòria no cessa de fer incursions sinuoses, ara cap a un costumisme realista, ara cap a una vanguàrdia abstraccionant. El meu primer contacte amb la seva obra, el meu mateix primer descobriment de l'autor, s'esdevingué farà unes tres setmanes, en la molt recomanable exposició Catalunya Visionària, que encara es pot veure al CCCB. Ja en aquell moment se m'encomanà la febrositat post-romàntica característica de la nostra Renaixença - el quadre en qüestió mostrava un paisatge rocós, feréstec, i alhora amarat d'una certa subtilesa simbolista, talment hom pogués flairar els esperits boscans entre la boira matinal. Però, amb tot, cal dir que avui em dirigia a l'exposició ben bé a les palpentes. I, en veritat, com me n'alegro! No poques vegades experiències d'allò més sublims se m'han quedat tristament aminorades per prèvies expectatives que circumstàncies diverses havien aconseguit atiar. Fins avui tal perspectiva amenaçava d'assaltar-me quan el meu avi, que m'ha acompanyat, ha estat alabant, si no Mir, el seu contemporani Vayreda, els paisatges realistes del qual ha recordat sovint la seva contrada.

Però, finalment, res no ha obstat per què la visita no fos menys que perfecta. Després d'un parell de sales dedicades a l'indefugible període de formació - val a dir que no gens menyspreables -, m'he trobat submergit en el que és conegut com l'etapa mallorquina de Mir. Si l'artista havia partit del realisme escolar de la Llotja, força a la Fortuny, el sojorn que féu a Mallorca del 1901 al 1904 se li revelà com un camí de descobriment personal, en què la seva impetuositat característica el dugué a reflectir, amb un estil d'allò més personal - on la impressió esdevé quelcom espiritual, transcendent i místic, unió de l'objecte contemplat i l'essència mateixa de l'artista en l'obra -, una natura imponent, majestàtica i ensems misteriosa, totalment ignorant de qualsevol força corrosiva humana; amb les seves boscúries tenebroses al peu de massissos granítics, enrogits pels últims sospirs d'un sol en posta, amenaça d'una soledat aspriva imminent; o els reflexos de l'aigua de cales closes en infinits matisos, on peixos, algues, corall, ones, escuma, (i qui sap si alguna sirena de cants llausangers, duents a pregoneses a descuidats embadalits) es dilueixen en un conjunt voluptuós i sensual, plaer indicible pels sentits, en què m'he capbussat amb desfici per col·lectar cada pinzellada i degustar-la en un transport de suprema gaubança. I encara, arbredes primaverals, virolades per milfulls de floresta sobre l'herbei i el brancall delicat dels ametllers i els cirerers, i comes suaus ací i allà, i el sol de mitja tarda sobre un cel límpid i vaporós renaixent del plugim; i prats lleugers, i turons altius, i cavernes rocalloses, estalagmitàries, de tons moradencs enverdits per la molsalla i banyats pels brillars maragdes i blavescs de l'aigua de mar cristal·lina sobre un fons d'arena d'un ocre fi.

Ah, bon Déu, deixa'm respirar! Tal ha estat el meu enartament, tal la meva devoció sense límits, tal la meva fusió quasi mística amb aquests colors, que el meu ànim ha quedat rendit, desesmat, sense forces pel retorn a la llar i el dinal familiar diumengenc. Esbufegant, el meu avi i jo ens hem enfilat dalt d'un metro, i, embafats d'un festí perceptiu semblant, hem romàs en silenci.

2009-04-18T23:50:00.012+02:00

Embriac d'aiguaforts transcendentals
que entre hores de copiós devorament
operen semblant purga de la ment
i els seus castells de focs conceptuals,

Ixo, perplex, del docte santuari
que en tants de jorns m'ha nodrit l'intel·lecte,
i, transportat per una raó recta,
dubto que el món no sigui imaginari:

La jovençana de cabells fogosos
i de perfil turgent, és cosa vana?;
el sol en una posta tan ufana,
que m'exalta i corprèn, han de ser esbossos,

Tan sols una quimera de la pensa?
- I quin mal hi ha?, resolc, no en tinc temença:
puix que em pertany tot ço que ella m'agença.

Barcelona, 18 d'abril 2009

2009-04-18T23:04:00.007+02:00

Sobre el jaç ras, estenallat, sense esma,
ulls clucs, assajo en va un deixondiment
que em llevi prest la trasbalsada ment
de gorgs pregons i sentors de maresme.

Un riu de gent, formiguejar informe,
enmig del qual enfilo ma tresquera;
tal jo, ferreny pagès camí de l'era,
o bé galant donzell de noble forma.

I en l'aspriva rocalla, el fresc vocable
que em dugui a l'U pel senderol del rim
no acut. Ni ho fa, sumit en revoltim
urbà i confús. ¡Que n'és de cobejable,

doncs, declamar el cel blau i el sol ponent!
Si no en sé, déus, tindreu-me en gran turment.

Barcelona, 18 d'abril 2009

Nit de buidor

2009-04-17T03:35:00.017+02:00

Nit de buidor, solitària tristesa
...pel fracassat reeiximent
...en projectar el sentiment
que és inefable per massa avidesa.

Em sento el cap ple de te,
...antídot de lucidesa,
si bé el mot m’és aliè
—no encerto a trobar el per què
...del fracàs continu en l’empresa.

Manco de son, i l’anhelo
...—amable embadaliment
...que em portes pel firmament
lluny d’aquest fred en què em gelo.

Oh vigília fatigosa
...lleixa’m només un instant
...que jo fruiré somniant
...d’allò que, despert estant
roman fullaraca enutjosa.

Qui pogués així esvanir-se
...en perfecta unitat
...amb tot el que ha estat creat;
......i talment abandonar
......penes de l’afany de crear
—que neix per voler evadir-se.

Sí, jo freturo la unió
...amb aquesta naturalesa
......que estimo, i vull estimar;
......no pot ser que sigui en va
...doncs, la meva embriaguesa:
...pel meu sentiment empesa
em vindrà la inspiració.

Antull exegètic

2009-04-17T00:34:00.004+02:00

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

-Que el cor encén i el meu neguit desvia-
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses;
-Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!-
Tornessin ver l'Abscon, i en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En Immortals Absents, fos llum i dansa!

J. V. FOIX
Sol, i de dol

*************

El poema ens parla principalment de l’assoliment de la Llum, de l’Etern, la Realitat autèntica o Ideal en termes platònics a través de l’equilibri entre raó i follia, és a dir, acció, sentiment, sensació, passió, impuls..., i reflexió, raciocini o intel.lecció.
El sonet es presenta en forma desiderativa, com un anhel que el poeta pronuncia. Desitjaria poder harmonitzar aquests contraris, cosa que permetria un accés a la il.luminació, a la clarividència (clar matí, mar clara), a la concepció de l’Etern per part de la ment, que se’n deleix.
El següent desig és la voluntat de la imaginació creadora, la fantasia, que també ha de ser equilibrada, puix que si bé s’inicia amb l’impuls del cor, pot ser també desviada i malmesa pel neguit, un impuls excessiu. Aquesta fantasia dóna lloc a l’art (mots, sons, tons), que plasma i fa perenne l’avui, que és passatger i caduc perquè pertany al pas inexorable del temps.
Seguidament es connecta amb el mite de la caverna de Plató: a partir d’allò aparent que observem (l’ombra rara que m’estrafà pels murs), que neix en participació d’allò més real i ideal, seguint aquesta informació incompleta i material i agafant-la com a “seny i guia” podrem començar el nostre camí cap al coneixement vertader, cap a la llum, que aquí, com en el segon vers, queda simbolitzat pel paisatge clar i fresc de la costa (errar per tamarius i lloses).
I és aquest equilibri entre la raó (dolços pensaments) i la follia, sensació (dolçors en boca), la que permetrà atènyer el coneixement del desconegut (Abscon); el món Ideal que només parcialment podem entrellucar (imatges del son que l’ull evoca) ens esdevindrà real, vivent, una realitat intemporal i eterna (el Temps no fos), i on tot i tothom serà, en una manera un tant budista, un Tot ple de llum i dansa.

INDIA’S PROBLEM

2009-04-14T22:08:00.006+02:00

To Michaela:

In a more or less precise manner, everyone knows the adoration that the Hindus devote to animals. Now, what most people ignore is that this adoration be so current and, above all, so absolute.

I, of course, did not know it either. The first time I went to Benares, I thought that certain things did not happen any more and that, actually, they had never happened. I was a sceptic, you know? Yet I was not supported by reason.

So, the day after my arrival I went out of the hotel willing to stroll, and my first finding in that strange country, the first surprise we would say, was a cow that walked unattached by the pavement, without appearance of having an owner or guardian. European as I am, I went find a policeman.

“See, policeman: over there is a lost cow” I told him “. If you do not pick it up, it may do something which will alter the public order…”

“May It guard you and me, foreigner” he answered “. My hands are not clean enough to force Its will. What you should do is changing your way and not causing annoyance to It.

And that was it. From then on, I could verify that there are cows on every street, ladies and mistress themselves, and that people treat them with submissive courtesy.

Knowing the world gives me a great power of adaptation, and after one week I could show more fineness in my treatment with cows than any well educated Hindu.

Meanwhile, an English girl had enamoured me, and, gallant as I am, and connoisseur as I am of what is pleasant to women, one day I prepared to go visit her bringing her an opulent bouquet of flowers.

I was in the street, holding the bouquet with both hands awaiting a taxi, and presently a cow saw me from the distance and looked at me with sympathy. With a roguish posture, that beast started walking towards where I was and, when it arrived, it smelled me a great while, without making no haste at all. Later, with an avid head movement, it lengthened the muzzle and ate two flowers from the bouquet.

That was irritating. Forgetful of all conveniences, I put my hand palm on its nose (or what cows have as nose), and I pressed it backwards.

The cow knew that it was not permitted to a foreigner to go so far. It did not have remembrance of such a thing ever having happened, and, in defense of its privileges, it produced a profound, long roar, which was heard by the entire neighbourhood.

People crowded around me, with expressions of hostility, and a moment later a policeman came to ask me what was happening. I said:

“I am in the right, you cannot accuse me. I was staying here, without bothering anybody, when this cow came and ate my flowers. I respect the cow, and I would have never started the quarrel. But the bouquet is mine, I have acquired it rightfully and I have other plans for it.

The crowd bellowed with indignation, and the policeman looked quite terrified:

“No-one, in India, would ever dare to deny to the cow what belongs to It by law. If It fancies your bouquet you are obliged to give it to It.

And they obliged me to. There was no remedy but to resign to it, and, walking back, I returned to the florist’s. Once there, having already thought what I should do to get along with my interests, I ordered a bouquet like the first one, and another of little category, an economic one. I ordered that they put the former one in a case, well wrapped, and the latter arranged to be carried in hand ostensibly.

Everybody may have caught my idea. The economic bouquet was to satisfy the cow’s voracity, and so keep it away from the case.

When passing by the place of my first misfortune, I saw that the cow was still there, choosing from my former bouquet the stalks that most pleased it. The beast raised its head and looked at me all boastfulness, confident of being able to dispose me at its will.

“Now it’s fine” I thought. And managing my roguery, which I have always regarded as superior to a cow’s, I drew near it like a citizen before its lord. With the abuse that confers the exercise of a limitless power, it smelled the flowers, smiling. I anticipated its will, and I offered it the bouquet politely.

From not far away, the policeman sent me a friendly expression of approval. When that authority came near to thank me for the sake of India, I told him:

“This time, mine is the advantage. I carry the real bouquet inside this case, and what the cow is eating is a five-penny one.”

Why should I have said it! The policeman found the deceit monstrous, and, having arrested me for my crime, a judge condemned me for three months in prison, «because I had tricked a sacred cow».

PERE CALDERS

Cròniques de la veritat oculta

Translation by F.B., with transatlantic hugs

Edinburgh, spring 2008

Llegint «El dia que va morir Marilyn»

2009-04-12T18:36:00.004+02:00

«El nostre trio era, abans que cap altra cosa, un producte de la solitud, de la qual vam començar a buscar una fugida a través de l’art, intuït a mitges com una mena de terreny molt ample i amb camins que menaven cap a un univers sublimador del nostre d’aleshores; i també de les reflexions, no diré que modestes, en les quals jo m’entrenava de creador amb dret intocable a vot, mentre vosaltres –permet-me que sigui pietós amb l’Andreu– us el preníeu, el dret, tot exercint de crítics novençans; i tu, sobretot, un crític una mica sonat, que cada dia ens arribava amb un toll d’idees, acudits, referències noves i sovint contradictòries; llavors, precisament, que la universitat, el contacte amb gent de fora, la lectura de revistes, llibres i correspondència francesa, t’anava canviant a poc a poc, de manera que no vas trigar gaire a passar-nos molt al davant, fins a un punt que les nostres polèmiques havien de quedar reduïdes a monòlegs teus, que m’agradava d’escoltar i l’Andreu trobava pedants i massa europeïtzats, potser perquè s’adonava que la meva antiga admiració per la seva cultureta de salonet s’anava enfilant cap a d’altres raonaments; és a dir: un plaer en ella mateixa més que no pas l’element insubstituïble per a marcar de goma entre una colleta d’esnobs que obtenien el plaer cultural a partir de l’efecte (je veux dire comment frapper vos amis avec une boutade sur Mondrian ou sur Kandinsky), de la frase feta esclatar en un salonet Nou Imperi. [...] La tasca didàctica, altrament primària, de l’Andreu, s’acabà precisament en un instant que ell em necessitava més que res del món, però que ja no em podia seguir: aquell moment que la seva pròpia obra –o sigui, Jo–, la qual l’havia anat engrandint a ell mateix mitjançant un sistema de reflexos ben senzill d’entendre, tenia aspiracions si fa no fa més enlairades que la seva cultureta «imprescindible» per a brillar en societat. Així, mentre tu et reunies amb el teu grupet de revoltats burgesos –tan mal et feia la panxa d’una diarrea ibèrica irresistible i un altre dolor, qui sap si inguarible, per les escorrialles catalanes –, mentre jo em turmentava en la recerca d’una coherència per a la meva carrera de pintor, ell romania en el seu somni de cortesana rica –ni tan sols un Swann—, de demi-mondaine passada de moda que anava desenvolupant, sota una aparença enlluernadora, una buidor cultural enorme; que anava conreant més i més buidesa allí on nosaltres, des de feia set anys, ens pensàvem que hi havia les troballes més envejables de l’intel·lecte urbà.»

TERENCI MOIX
El dia que va morir Marilyn

Oh dolça, exasperant Cerdanya

2009-04-11T21:29:00.004+02:00

A falta d'inspiració, em refugio en la revisió de temps passats de joia pronunciada...

En fi, avui... com podria explicar el goig sublim que ha estat per a mi poder contemplar des del pirinenc Puigmal la vasta Catalunya als meus peus, amb la serra majestàtica del Cadí separant, i unint ensems, les terres d’Occitània i Provença, mític país d’heretgies i cants joglarescs, i les conques del Ter i el Llobregat, sinuoses entre massissos i turons, antany catau pregon d’insurrectes bandolers, tots enfonsats en un oceà de tendra boira, blava d’infinits matisos, els cingles essent-ne les ones que es perden en la llunyania... fins que els ulls topen, tot astorament, amb l’imponent Montserrat, talment orgue catedralici, les seves notes enaltint les terres d’ençà i enllà que cauen sota la senyera. Tot era a l’abast de la mirada: des de les planícies segrianenques i el delta de l’Ebre, fins als rocallosos escarpats del Cap de Creus, amb el Vallès a mig camí protegit de la marinada pel Collserola i el Montseny.

Bellver de Cerdanya, 24 de desembre, 2008

PROCUL A ME IPSO

2009-04-06T19:50:00.008+02:00

Per a llatinistes amb fal·lera filosòfica:

Describit Clemet Rosset in suo tractatu Loin de moi his verbis identitatem personalem: “veritas, realitas, res anterior ad omnem cognitionem socialem, constitutio naturalis neque conventionalis, unicus neque confectus”. De quo sequere videtur identitatem personalem rem inmutabilem et perseverantem esse debetur per vitam. Hoc est, aggregatum attributorum determinantium de substantia nostra sive de idenitate personale. Reliqua igitur accidentia erunt, mutabilia et fluctuantia. Si itaque existit identitas personalis, eadem semper erit, quia ex infima mutatatione in ea sequeretur me desinere esse quem sum, hoc est, ‘ego’. Si ego substratus sum, elementum characteristicis suis, additio vel disparitio ex una tantum characteristica in elementum novum me transtuleret, hoc est, ego desinerem me esse ‘ego’. Tamen ego semper sum ego, aut certissime non sum (Principium identitatis). Si ego permaneo percipiens, tunc ego ‘ego’ permaneo, id est, permaneo ens percipiens. Quomodo igitur aliqua elementa mea mutata sunt, me permanente? Forsitan mea omnia essentialia sunt, essentiam constituunt meam, que initio tabula rasa est. Mea essentia est quidquid-erit; aperta est ad omnem existentiam potentem ad eam constituendam, et haec vero semper essentialis erit. Abest ergo accidentalitas, nam quidquid ego sum essentia mea est, mea identitas. Itaque referens ad questionem mutationis, oportet dicere mutationem essentialem esse, et subjecti essentialis characteristica mutatio propria est, evolutio propria.

...........................

En el seu llibre Loin de moi, Clement Rosset es refereix a la identitat personal en aquests termes: “veritat, realitat, anterioritat amb respecte a tot coneixement social, caràcter natural i no convencional, únic i no compost”. D’aquí sembla derivar-se el fet que la identitat personal ha de ser quelcom que no canviï en tota la vida, que es mantingui constant. Una espècie de conjunt d’atributs que caracteritzin la nostra substància o identitat personal. La resta, doncs, han de ser accidents, que són mutables i canviants. Si hi ha identitat personal, doncs, aquesta sempre ha de ser la mateixa, idèntica, puix que el menor canvi en ella implicaria que, en efecte, jo deixaria de ser qui sóc, ‘jo’. Si jo sóc un substrat, un element amb una sèrie de característiques, l’afegiment o desaparició d’una sola característica em converteix en un altre element, és a dir, jo deixo de ser jo. Ara bé, jo sempre sóc jo, o no sóc en absolut (principi d’identitat). Si jo segueixo percebent, és que jo segueixo sent jo, és a dir, segueixo essent un ens perceptor. ¿Com pot ser, llavors, que algun dels meus elements hagi canviat, i en canvi jo segueixi essent jo? Tal vegada perquè tot allò que hi ha en mi és essencial, constitueix la meva essència, la qual, d’antuvi, no és sinó un paper en blanc. La meva essència és el-que-sigui, està oberta a qualsevol existència que la pugui configurar, i aquesta serà sempre essencial. No hi haurà, doncs, accidentalitat, car tot el que jo sóc és la meva essència, és la meva identitat. Així, de cara el problema del canvi, cal dir que tot canvi és essencial, i una característica essencial del subjecte és el seu canvi, la seva evolució.

Barcelona, 6 d’abril, 2009

Ecloga tertia

2009-03-27T17:18:00.011+01:00

PALÈMON

Doncs, a cantar, posat que seiem damunt d’herba flonja.
I ara tot camp, ara tot arbre creix en llucades;
Ara els boscos frondegen, ara és l’any formosíssim.
Comença tu, Dametas; després seguiràs tu, Menalcas.
Parleu ara un, ara l’altre, que així les Camenes ho volen.

DAMETAS

Sigui l’inici per Júpiter, Muses; ell tot ho omple;
Ell de la terra s’ocupa; ell pels meus rims s’interessa.

MENALCAS

I a mi, Febus m’estima; sempre a Febus degudes
Tinc les ofrenes: llorers i el jonquill de rojor suavitzada.

DAMETAS

Amb una poma m’incita, minyona sensual, Galatea,
I cap als salzes s’esmuny, volent, primer, que la vegin.

MENALCAS

Doncs, ell mateix a oferir-se’m acut, flama meva, Amintas,
Ja els nostres cans tant a Dèlia com a ell no coneixen.

DAMETAS

Prestos son mos presents per ma Venus: car una marca
He deixat jo mateix on fan el niu les colomes.

MENALCAS

He enviat al minyó d’arbres silvestres collides
Deu pomes d’or; demà n’hi envio altres tantes.

DAMETAS

Oh, que sovint i que bellament m’ha parlat Galatea!
Oh vents, partiu, i expliqueu-ho als déus a cau de l’orella.

MENALCAS

De què em serveix que en el teu esperit no em menyspreïs, Amintas,
Si, mentre encalces senglars, jo romanc vigilant armellades?

DAMETAS

Fil·lis envia’m: que en aquest dia faig anys, oh Iol.las;
Acudiràs tu mateix quan ofreni un vedell a les messes.

MENALCAS

Fil·lis molt més que altres amo: puix que plorà en allunyar-me
I llargament ‘adéu, formós Iol.las, adéu’ em cridava.

DAMETAS

Trist és el llop a l’estable, als blats madurs ho és la pluja,
Els vents ho són a l’arbreda, a mi Amaril.lis irada.

MENALCAS

Dolça és l’aigua als sembrats, l’arboç als cabrits sense mare,
Salze flexible a l’ovella prenyada, i a mi sols Amintas.

DAMETAS

Pol·lió ama, tot i campestre, la meva Musa:
Una vedella peixeu, oh Pièrides, pel lector vostre.

MENALCAS

Pol·lió mateix escriu versos moderns: peixeu-li un toro
Que ja banyegui i també que ja escampi la sorra amb les potes.

DAMETAS

Aquell qui t’ami, Pol·lió, que vagi a gaudir allà on gaudeixes;
Mels li flueixin, llevi-li l’aspre esbarzer el gingebre.

MENALCAS

Qui no odiï a Bavi, que estimi els teus versos, oh Mevi,
I posi el jou a guineus i alhora bocs també munyi.

DAMETAS

Els qui del terra naixents colliu flors i maduixes,
Fugiu, infants, que una serp fredorosa entre l’herba s’amaga.

MENALCAS

No us n’aneu massa enllà, ovelles: no us és bo de fiar-vos
De la ribera; encara la llana el marrà s’aigualeja.

DAMETAS

Títir, del riu que pasturen foragita les cabres;
Jo, al seu temps, aniré a la font i les rentaré totes.

MENALCAS

Mossos, reuniu les ovelles; si el sol la llet els asseca,
Com no fa gaire, en va amb les mans premerem les mamelles.

DAMETAS

Ai, ai! Que és magre el meu brau enmig d’aquests ers ufanosos!
Igual ruïna és l’amor del pastor i de la ramada.

MENALCAS

Causa d’aquests no és amor, de pell arrapada als ossos.
No sé quin ull els anyells jovenívols m’embruixa.

DAMETAS

Digues l’indret, i seràs per a mi el gran Apol.lo, la terra
Que la celístia cobreix amb l’espai de només tres colzades.

MENALCAS

Digues l’indret on les flors portant inscrits noms de prínceps
neixen, i aleshores Fil·lis tu sol posseeixes.

PALÈMON

No és cosa meva jutjar uns litigis així entre vosaltres.
A tu et pertoca el vedell; també a tu, i a tot home
Atemorit de dolceses d’amor o que en tasti amargueses.
Tanqueu els recs, ja, minyons; ja prou han begut les praderes.

P. VIRGILI MARÓ
Bucòliques
Traducció per F.B.

Hyperion an Bellarmin

2009-02-10T18:47:00.008+01:00

Mein ganzes Wesen verstummt und lauscht, wenn die zarte Welle der Luft mir um die Brust spielt. Verloren ins weite Blau, blick ich oft hinauf an den Aether und hinein ins heilige Meer, und mir ist, als öffnet' ein verwandter Geist mir die Arme, als löste der Schmerz der Einsamkeit sich auf ins Leben der Gottheit.

Eines zu sein mit Allem, das ist Leben der Gottheit, das ist der Himmel des Menschen.

Eines zu sein mit Allem, was lebt, in seliger Selbstvergessenheit wiederzukehren ins All der Natur, das ist der Gipfel der Gedanken und Freuden, das ist die heilige Bergeshöhe, der Ort der ewigen Ruhe, wo der Mittag seine Schwüle und der Donner seine Stimme verliert und das kochende Meer der Woge des Kornfelds gleicht.

Eines zu sein mit Allem, was lebt! Mit diesem Worte legt die Tugend den zürnenden Harnisch, der Geist des Menschen den Zepter weg, und alle Gedanken schwinden vor dem Bilde der ewigeinigen Welt, wie die Regeln des ringenden Künstlers vor seiner Urania, und das eherne Schicksal entsagt der Herrschaft, und aus dem Bunde der Wesen schwindet der Tod, und Unzertrennlichkeit und ewige Jugend beseliget, verschönert die Welt.

Tot el meu ésser calla i escolta quan les tendres ones de l'aire juguen al voltant del meu pit. Perdut en el blau immens, aixeco sovint els ulls a l’èter i els abaixo al mar sagrat, i és per mi com si m’obrís els braços un fraternal esperit, com si es desfés el dolor de la solitud en la vida de la deïtat.

Ser u amb Tot, aquesta és la vida de la deïtat, aquest és el cel dels homes.

Ser u amb Tot el que viu; en un feliç oblit de si mateix tornar al Tot de la natura: aquest és el punt més alt de la pensa i la joia, aquest és el sagrat cimal, el lloc del repòs etern, on perden el migdia la seva xafogor i el tro la seva veu, i la mar agitada ressembla l’oneig d’un camp de blat.

Ser u amb Tot el que viu! Amb aquests mots es desprèn la virtut de la seva feixuga armadura, l’esperit dels homes del seu ceptre, i tots els pensaments es fonen davant la imatge del món eternament u, com les regles de l’artista esforçat davant la seva Urània; i el destí ferreny rebutja la sobirania, i de la lliga dels éssers s’esvaneix la mort, i una indivisibilitat i una joventut eterna enalteixen i embelleixen el món.

FRIEDRICH HÖLDERLIN

Hyperion

«Vostè no se'n va, està arrestat», «I per què, si es pot saber?»

2009-02-01T23:37:00.010+01:00

Andererseits, das Buch ist genug klar, wenn man einfach die romantisch Einfältigkeit ausweicht, es als die Geschichte eines verfolgten Unschuldigs zu lesen. Der Protagonist, Joseph K., ist wirklich schuldig. An was? An zu unschuldig sein, an besser als die anderen Persone sein, und daran wissen, und darauf bis den lätzten Moment stolz sein (als er sich nicht entschiedet, das Messer der Twigs zu nehmen, und als er mit einem beschämten Schrei für sterben stirbt).

D'altra banda, el llibre és prou clar, només que s'eviti el simplisme romàntic de llegir-lo com la història d'un innocent perseguit. El protagonista, Joseph K., és realment culpable. De què? D'ésser massa innocent, d'ésser millor que els altres personatges, i de saber-ho i de tenir-ne l'orgull fins al darrer moment (quan no es decideix a agafar ell el ganivet dels botxins, i quan mor amb un crit de vergonya perquè mor).

Gabriel Ferrater, Introducció a El Procés
Passat a la parla kafkiana (amb penes i treballs) per F.B.

2009-01-28T23:30:00.006+01:00

Musa, tu que tan rarament m’entusiasmes l’esperit amb xiuxiueigs encertats, jo em prostro als teus peus i t’imploro clemència. Abandona’m, oblida’t de mi per sempre, digues adéu a aquest míser poetastre que mor pel teu beuratge escàs. Jo t’adoro amb ardor, mes, ai!, deixa’m en pau si no és més que el teu passatemps embriagar-me adesiara de lletres alades i llorejades. Casa’t amb mi, doncs, i dóna’m perenne fruïció, o, altrament, fuig lluny de mi, per tal que pugui oblidar aquell delit fugisser i lliurar-me de la buidor que em reporta.

Com patim, oh déus, pel plaer que escasseja! Hom preferirà dreturerament l’austera i calmosa ignorància al conèixer angoixant.

6/1/2009
· · · · · · · ·
(confiant en el permís dels seus receptors inicials)

Divertimento hexamètric

2009-01-28T13:46:00.008+01:00

On són, oh mar, els déus i llurs imatges

Que et feren immortal? El tron espars

Per ribes closes i ports sense fars,

On és? Ets presa de l’or de les platges.

No hi ha velers ni llenys que et donin gatges

Sinó la nau veloç que ignora atzars

O els acers submarins prenyats de dards;

Pèlag vençut, no reclames ostatges.

Naus voladores en deserts celestes

T’albiren morta en llur esguard fugaç

—Jaç d’ondines, solaç nocturn dels astres,

No et nodreixen tempestes ni malastres—:

Als qui vencen els cels, dóna la faç,

I, al gosat dels teus fons, noves conquestes!

Ubi, o Mare, sunt dei efigiesque eorum

qui te immortale fecerunt? Ubi littore cluso

solium et portibus sine lampadibus stratus? O auro

praeda littorum! Non rates, nec alni tibi cautiones

dantes, autem navis fati celer ignorans

aut adamantes telis foeti subaqueani;

o victo Pelago, non vindicas pignores.

In desertis celestibus naves volantes te mortuam

vident, cum suo respecto volatile – lectus sirenum,

nocturnale solatium astrorum, non tempestates

nec clades te nutriunt –; vincentes caelorum adspice,

et tuorum audaci altorum da novos lauros.

Original català de J.V.FOIX

Versió llatina de F.B.

26/1/2009

Sóc... no, no sóc; vull... no, no vull

2009-01-28T13:08:00.001+01:00

Per què, destí, em tens condemnat
a lliurar sempre tal batalla
de què no obtinc més resultat
que reforçar vana muralla?

2009-01-25T01:16:00.003+01:00

Aquí plasmo, silent, les meves penes
que en estimar-te em són encomanades;
puix que lloar-te amb parla és endebades,
siguin-te els rims mes eloqüents ofrenes:

Oh, foll amor, naixeres amb el seny
en trepidants converses conduït;
mes tal enginy av¡at fou esvanit
pel teu semblant granat que impuls empeny.

I és que el deler que amb el rostre m'inspires
- talment talòs actor dalt de l'escena
que l'ennuega la paor i el frena -
se'm torna sord i mut quan fix em mires.

Rep, doncs, les lletres del meu pit parlant,
I, foll d'amor, jo seguiré callant.

En el demà l’esperança endolceix de l’avui la tristesa

2009-01-25T00:30:00.011+01:00

Vivim de l'esperança en el futur per suportar la frustració en el present.

A la sortida del sol

2009-01-24T23:15:00.012+01:00

待ちましたが

あなたが来たと

空虚の感じ。

Tant que t'he esperat,
I ara que has arribat, tinc
Més buidor que mai.

.....................................

どして僕は

心の感じを

言えませんか。

¿Perquè no sé dir
El que cou en el meu cor
amb el mot precís?

.....................................

寒い分解か

暖かい直観、

どちらですか。

Ara càlcul fred,
Ara càlida intuïció;
No sé pas què sóc.

5 - 7 - 5

2009-01-15T21:43:00.005+01:00

俳句

地下鉄で

騒ぎの中に

平穏な庭

Haiku:

En l’estació,

El brogit al nostre entorn:

Harmoniós jardí

(15-1-2009)

Pena per l’absent Leonor

2009-01-13T22:56:00.015+01:00

I el corb, sense volotejos, fix, segueix ell fix estant

Sobre el pàl·lid bust de Pal·las, de la porta al capdamunt;

I els seus ulls amb el semblant d’un dimoni somiant,

I la llum sobre ell vessada llança sa ombra de difunt;

I la meva ànima en pena, d’aquella ombra cap amunt

No s’alçarà mai ni un punt!

And the Raven, never flitting, still is sitting, still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seeming of a demon's that is dreaming,
And the lamplight o'er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor
Shall be lifted - nevermore!

Optimisme Leibnizià ... en lingua franca

2009-01-13T00:25:00.007+01:00

Inter omnes mundos possibliles, Deus necessario optimum elegit. Deus “non potest” mundum alium qui non optimus sit eligere, sed hoc “non potest” non significat defectum potestatis sed libertatis, quinimo monstratio potestatis libertatisque maxima est, sicut mathematicus perfectus “non potest” nisi recto modo calculare.

J. Velarde, nota (47) a Monadología
Traducció per F.B.

Foscors amatòries

2009-01-05T19:25:00.009+01:00

Record d'una abraçada

Reclòs, em plau passar llargues estones
rememorant el tràfec de rutina
sols amb el qual la pensa em conjumina
l'evocació de quan tu m'abandones.

La calma reposada és anguniosa;
tediosa espera del que no serà:
distants amors que no em sabran portar
als pòmuls, com tu fas, calor ardorosa.

I, ja de tanta neu fastiguejat,
camino amunt i avall per passadissos
preguntant-me quins són aquells encisos
que han fet de mi de tu un enamorat.

· · · · ·

I, hores més tard, revinc sobre l'escrit
que en passional desvari fou compost
cercant del meu amor ser correspost
sens parar esment de ço que hi és proscrit.

(Bellver de Cerdanya, 26-12-08)

Incipio annum amore

2009-01-02T00:42:00.027+01:00

Primo:

Com un actor imperfecte en escena

Que oblida el seu paper amb la paor,

O com quelcom replet de massa ardor

De què l’excés exacerba la pena,

Tal jo, desconfiat, deixo de dir

La justa cerimònia de l’amor

I sembla que decau en mi el valor,

Feixuc pel pes del poderós delir.

Oh, siguin doncs mes lletres l’eloqüència

I els muts presagis del meu pit parlant

Puix que al·leguen amor, premi cercant,

Més que ma llengua de poca excel·lència.

Oh, tu, llegeix l’escrit d’amor silent;

Sentir amb els ulls, bell amorós talent.

As an unperfect actor on the stage
Who with his fear is put beside his part,
Or some fierce thing replete with too much rage,
Whose strength's abundance weakens his own heart,
So I, for fear of trust, forget to say
The perfect ceremony of love's rite,
And in mine own love's strength seem to decay,
O'ercharged with burden of mine own love's might.
O, let my books be then the eloquence
And dumb presagers of my speaking breast,
Who plead for love, and look for recompense
More than that tongue that more hath more expressed.
O, learn to read what silent love hath writ,
To hear with eyes belongs to love's fine wit.

(Barcelona, 1 de gener, 2009)

English poetry

2008-12-29T14:07:00.003+01:00

I am a bundle, raw, that without essence
Subsists deprived of course and destiny.
The chosen path is dark, unknown for me
To which nothingness confers existence.

But I say, ‘if the Whole is perpetuated
In a clocklike precision, so punctual
-Oh glorious chain!-, is not clearly banal
To be with that mirage extenuated?’

And, weary of all, I explode and raise my fist
Against untidy negativity;
Gladly do I reject great liberty
If by doing so true wisdom is not missed.

(29 of December, 2008,
Bellver de Cerdanya, next to dear Michaela)

Dickens arromançat

2008-12-23T02:14:00.011+01:00

Una gran bóta de vi havia caigut al mig del carrer i s’havia trencat. L’accident havia succeït en ser descarregada; la bóta s’havia desplomat, els cèrcols s’havien esqueixat, i tot quedà sobre les llambordes just davant la porta de la vinateria, esmicolat com una closca de nou.

Tota la gent del voltant havien suspès la seva activitat, o la seva ociositat, per acudir rabent cap aquell punt i beure vi. Les pedres tosques i irregulars del carrer, punxegudes arreu, i dissenyades, un podria haver imaginat, expressament per tornar coix tot ésser vivent que s’hi acostés, l’havia embassat en petits tolls; aquests eren envoltats, cadascun pel seu propi grup o multitud empenyent, segons la seva mida. Alguns homes s’agenollaven, i amb les mans juntes bebien a galet, o intentaven ajudar a dones que s’inclinaven per sobre les seves espatlles per xarrupar, abans que el vi se’ls escorregués per entre els dits. Altres, homes i dones, sucaven en els bassals càntirs de mutilada pisa, o fins mocadors del cap de les dones, els quals eren espremuts en les boques dels infants; altres feien petits dics de fang, per contenir el vi que s’escampava; altres, dirigits per espectadors des d’altes finestres, es precipitaven ençà i enllà, per aturar petits corrents de vi que es creaven en noves direccions; altres es dedicaven als trossos amarats de la bóta, llepant, i fins rosegant els fragments més humits i podrits pel vi amb ansiosa fruïció. No es féu cap drenatge oficial, però no només fou tot emportat, sinó que tant de fang fou endut amb les restes, que es podria haver dit que havia passat un carronyer pel carrer, si ningú que ho veiés hagués pogut creure en una semblant presència miraculosa.

CHARLES DICKENS

Història de dues ciutats, I, 5

Traducció per F.B.

2008-12-21T00:41:00.002+01:00

Le temps passe, inexorable, et ici me trouve-je remembrant, et retrouvant, ces jours du hier, quand les livres étaient encore un mysticisme privé entre nous, et je t’écrivait sous les gloires que j’avait eu avec mon grand-père ici, dans la Cerdagne, cette petite comarque ou les rouges nouages du crépuscule bataillent sous ruines du temps antique, quelquefois premier envahisseur de ce nature sauvage qui siècles après deviendrait si sublime comme son futur destructeur. Et je me promenait per ces lieus romantiques, et je parlait sous le Tout, et le Rien, et la finalité des choses, et, tout en suivant l’idéal monastique, je me réveillait a l’aube, et ne mangeant que l’strictement nécessaire, je lisait les classiques, avec le plus sain des efforts, dans ses impériales langues originales. Oh, quelle vie merveilleuse, ceci !

Felicitats, avi

2008-12-20T16:28:00.004+01:00

Al meu avi Joan:

Atravessant la dolça Catalunya
Passem rabent forestes i poblets
Talment brau cavaller que el glavi empunya
En cavalcar, ardorós, per 'quests indrets.

Abandonem la turba sorollosa
Per refugiar-nos en el bell cimal:
Delit ens és la natural gatosa
Enfront del passatemps artificial.

I et visitem, a tu que ens encomanes
Aquest joiós fervor pel gai saber;
Les ànimes ens deixes tan ufanes,
El cor, amorosit, ens deixes ple.

Bon Déu, com t'agraeixo aquest present
De benaurança immensa que m'has fet!
Car m'has donat un avi tan plaent
De qui em delesc d'anomenar-me nét.

(Escrit el dia que el meu avi fa 82 anys)

Haiku

2008-12-20T03:57:00.003+01:00

EN L'ESTACIÓ,

EL BROGIT AL NOSTRE ENTORN,

HARMONIÓS JARDÍ.

2008-12-20T03:16:00.009+01:00

Amic, per l'amor de Déu, deixa'm respirar! Ja no vull més ésser menat, encoratjat, enardit: bé prou bull d'ell mateix aquest cor. Del que freturo és d'un cant que em bressi i això ho he trobat amb abundor en el meu Homer. ¡Que sovint he d'apaivagar la meva sang avalotada! car tu no has vist mai res tan desigual, ni tan inquiet com el meu cor. Estimat! ¿He de dir-t'ho, a tu que tan sovint has sofert de veure'm passar de la tristesa més pregona a la més exultant de les joies, de la dolça melangia a la més arravatada de les passions? Així, tracto el meu cor com si fos un infant malaltís: li consento tots els volers. No ho diguis a ningú, però; hi ha gent que m'ho prendria a mal.

J.W.GOETHE
Les desventures del jove Werther
Traducció de Joan Alavedra

2008-12-17T00:48:00.012+01:00

Les fulles cauen; el vent bufa, i ens gela les mans. Fa fred. Tenim fred. Tenim. Quin delit. Travessem amb passes sincopades i alè vaporós aquest París dels cafès fumosos en caliu a recer del mutisme glacial dels carrers deserts. I arribem. Sofàs Lluís XVI a la vora de la llar de foc Imperi, acullen la nostra forasteria necessitada. Les teves mans. El teu cant d’alosa primerenca, amb notes de Purcell, Prokofiev i Pink Floyd. El teu cabell daurat, guspirejant a la llum de les flames, apar aurífic blat madur de finals d’agost britànic. Em banyo en els teus ulls, tal talassa blau-cel creadora d’ondines i Venus. Joiós Boticelli! Els teus llavis de roig de Sardanàpal, les teves galtes de dolça donzella en desdejuni.

Ah nit, has de morir? Ha de cessar de brillar el meu joiell, enlluernat per l’albada? Digues-me, tu que embolcalles les dolces finors dels amants novells amb els plecs de la teva capa estrellada, digues-me, ha de reeixir el teu amant, que en batalla eternal –foll amor!— et fa fora del tron, i dur-me, ai de mi, a la misèria? Oh déus, canvieu el curs de les coses; que el riu torni a la seva font, que el jovençà no conegui l’obscur; encara hi sou a temps. Mes si tal no és el vostre designi, jo us ho prego, us ho suplico mil vegades: deslliureu-me de semblant gaubança, d’aquest flotar eteri i immanent, tan present i tan fràgil; puix que una vetlla així em rendeix condemnat a comparança eterna. Ja no hi haurà res nou; ja el rossinyol ha cantat el seu cant més harmònic; i d’ara enllà no tindré sinó el gust amargant del record del que fou i no és.

2008-12-16T23:58:00.004+01:00

IN A STATION OF THE METRO:

The apparition of these faces in the crowd;
Petals on a wet, black bough.

Ezra Pound

あなたと一緒にいることは俳句を思い起こさせます。私はうれしいです、だって私があなたを群集のいっぱい地下鉄駅に会ったと想像することが好きです。みんなうるさくてストレスな人は私たちの回りで流れるでしょう。でも、私たちにだいじょぶだろう。あなたたちを認めないでしょう。私たちは私の熟視に熱中しているでしょう。地下鉄駅は調和的になるでしょう。夜明けに静かな庭。

(Aquest vers em féu pensar en tu, perquè és haikuesc, i em delitava imaginant que et trobava enmig d’una transitada estació de metro. Tota la gent fluiria al voltant nostre, sorollosa i atrafegada; però no ens faria res; no ens n’adonaríem. Submergits en la contemplació l’un de l’altre, l’estació de metro esdevindria un jardí pacífic i harmònic a primera hora del matí. )

A Review

2008-12-14T23:43:00.009+01:00

I just can't wait any more to post a review on what was for me an unforgettably remarkable performance that I saw during my stay in that gelid and grim land of ghostly men of letters called Edinburgh. For those who are not to frown at anacronisms in diaries, here it is, in its modest and yet adventurous composition-for-homework style:

Prokofiev’s Romeo and Juliet

Is it possible to adapt an eminent playwright’s work into a speechless ballet and still have a masterpiece? And if so, is it possible to take this ballet and make it suitable for today’s taste? Krzysztof Pastor’s latest production, Sergei Prokofiev’s Romeo and Juliet, not only brilliantly demonstrates it is indeed possible but assures us once again that today’s art is far from being in decadence.

Shakespeare wanted to create a universal story, and so did Prokofiev. Both succeeded outstandingly. Romeo and Juliet are the archetypical tragic forbidden lovers. Their social environment –family, friends, gangs and conflicting beliefs— is set against their passion, and thus makes them conceal it. While the lovers’ personal development is important, their tale has a political basis: it is the endless story of hatred between families, clans or ethnics, a continuous circle of violence, much like that of a Greek tragedy, which smashes the happiness of generation after generation because of the mistakes and misfortunes of their parents and grandparents. Shakespeare set the strife between Capulets and Montagues, but it may well be extended to Serbians and Kosovars, or Muslims and Jews.

And Prokofiev chooses Italian society. His work aims to be of the Shakespearian universality, but instead of Verona, the action takes place in 20^th century Italy. Here Pastor intervenes, expanding the original setting in the 1930s until the late 1990s. The spectacle presents the protagonists going through a tragic chain of events– the hostility between social groups— which repeats itself throughout a century. So, the present ballet is structured in three acts corresponding to different eras: we begin right in the black-and-white 1930s, when the predominant Capulets represent Mussolini’s strict dictatorial system. After the conflict of the war, we are transported to the post-war sepia-coloured, optimistic 1950s, with the Montagues trying happily to re-establish fraternity. Finally, now at the eerie blue end of the century, we continue finding the two factions confronted, with Romeo and Juliet still alive to pay for its consequences.

Adapting what is essentially a literary masterpiece to movement is quite a challenge. While the words are necessarily lost in the attempt, it is the combination of the plot behind them and the emotional and poetic intensity they convey which is to be translated. This way, Romeo and Juliet, a jewel for any literature lover, tells us a story which touches us firstly because of its structural construction, but also because of the power of the words Shakespeare used in it. In the ballet, the words have to be substituted by body language. And in this way, Pastor shows his mastery at its best: take the bedroom scene, where the lovers wake up lingeringly to a rising sun and Romeo’s approaching banishment: it exploits Pastor’s ability to create sexy, lyrical pair work. Or the scene where the lovers dance rapturously together in the Capulet’s ballroom: it makes your hair stand on end as much as reading the original sonnet that they exchange on their first meeting.

Pastor’s adaptation, like those by John Cranko, Zeffirelli or even Bernstein and Sondheim, takes some liberties, filtering the original storyline through his rich imagination. There is no Nurse. There is no Paris. Instead, they are substituted by several maids, and half a dozen suitors, partly to emphasise the girl’s family being feuding and the arranged nature of her marriage. Friar Laurence takes a much more prominent role, substituting that of the Prince of Verona. These changes do not shake the original’s fluency, but make you rethink the play and ascertain its universal and yet contemporary issues.

On balance, the production is quite a piece of art. Even for the purists, the expressive and sensuous choreography and the innovating approach to the theme are bound to be convincing of Pastor’s genial adaptation. And besides, we must not forget that it is at one of the 20^th century's greatest composer's music that the ballet is performed.

For Lovers of Abelard

2008-12-14T23:40:00.006+01:00

Abelard considers that the universals are a human creation, an ‘institution’ that requires the intellect and which are not located in the nature as existent beings. With them one predicates, signifies, one makes reference to a series of characteristics commune to a group of particular things named after the same word. They are, therefore, mental, and they are constituted from sensation, by means of similitude and analogy. According to this approach, we may say that Abelard situates the universals ‘post-rem’, since they appear ‘after the thing’, as the particular is previous to the apparition, by means of the human creation, of the universal. Thus seen, Abelard may be regarded as nominalist, because, like the nominalist, situates the universal ‘post-rem’. However, for Abelard the universals are more than mere words, or ‘voices’.

Abelard departs from a logical posing which came from the antiqua doctrina of the Early Middle Ages: as he supposes that the logical order and the real order are parallel, he is bound to say that two men have in common their ‘being man’ (or ‘manhood’), and not ‘men’. If the latter were so, then two men would be exactly the same man. This way, the logical and real orders are differentiated, by means of a logic of words: according to Abelard, two types of words exist, the ‘particular words’ (vox, flautus vocis), and the ‘universal words’ (sermo). The particular words present themselves as physical entities, they refer to particulars: they are the names of things. The universal words, or rather ‘expressions’, present themselves as the relation of the word with the logical content; they are predicates.

The distinction between the logical and real orders is achieved by introducing the verb ‘to be’ in the universal: ‘being man’ to refer to those qualities that characterise essentially any man. But ‘being man’ is not a man; the universal is not identified with any particular of which it predicates beyond being applicable to all the individuals denominated by the name in question. The universal is not a being in the particular or strictly existential sense, even though ‘it happens’ as there is a veritable correspondence between what the universal predicates and the characteristics that we find in the particular of which it predicates.

The concept, the universal idea (intellectus universallis), is expressed by a universal word (nomen universallis). This idea, the concept to which the expression of the universal refers, is formed by abstraction. We conceive what is in the particular object, although we do not conceive it the way it is in the object. This universal idea, therefore, is free of all individuality, and it is predicable of all the individuals. What is conceived in the universal ideas is in the particular things, but it is not in them the way it is conceived.

Thus, we can clearly deny that Abelard be ultra-realist, though we must not think him a pure nominalist, since for him the universals are more than mere words as they represent a real correspondence to all the particulars of which they predicate. We may conclude that his position is a moderate one, of a conceptualist kind: the universals are, as remarked in the beginning, human institutions; universals that, although being real, do not transcend the mental existence beyond their actual correspondence. These universals subsist (which is not ‘to exist’), as there really are the relations of similarity between the particulars. This way, his conceptualism is not totally pure, because the relations of similarity that the universals constitute, although the recognition of such similarities is ‘established’ by humans, have a reality (subsistence) independent of the individual.

For you

2008-12-14T21:45:00.006+01:00

When the wind blows, I run, impetuously, along the irresolute paths in the verge of the scar. I yearn for greatnesses and, with my arms sunken in the leafy whiteness and my feet sidestepping puddles, I declaim, higher than the dustiness, names of saints, kings and heroes. By night, when the village walls palpitate convulsively, I grope my way along little squares and alleys, and with old cans I emulate the noise of tempests. From the depths of bleak houses one can hear sweet moans. Only the coal miner, who lives in the outskirts, has a candle alight, remote star in a preterit sky. And I pray to God, and I laugh.

J.V.FOIX, in 'From the "Diary 1918"'
Translation by F.B., with love.

2008-12-12T23:38:00.003+01:00

No sóc sinó un feix tosc que sense essència
va subsistint falt de rumb i destí.
Ignot i abscon m'és l'escollit camí
a què el no-res confereix existència.

Mes hom dirà, 'si el Tot es perpetua
en recta precisió i rellotgeria
-gai encadenament!-, ¿no és bogeria
la de qui amb tals miratges s'extenua?'

I, fart de tot, esclato i alço el puny
contra allò negatiu i eixelebrat;
de gust rebutjo la gran Llibertat
si el ver saber, tan rar, no se m'esmuny.

2008-11-30T18:42:00.001+01:00

"Sempre he evaluat el contingut poètic segons les seves possibilitats plàstiques"

JOAN MIRÓ

"M'exalta el nou, i m'enamora el vell'

2008-11-30T18:15:00.000+01:00

(G.) dice:
què és aquesta frase que tens en el nick ?
es bastant friki

(G.) dice:
jajaj

Ferran dice:
no home no!

Ferran dice:
em defineix molt bé

(G.) dice:
ja...

(G.) dice:
jajaj

Ferran dice:
coneixes gaire gent que escolti
Linkin Park, Pink Floyd i els
Beach Boys, li agradi Miró i Tàpies
i el Woody Allen, per una banda,
i per l'altra sigui un fan de l'òpera,
del cant gregorià, de Shakespeare i
de les tragèdies gregues?

--------------------
PD: I no obstant, uns quants mesos més tard, aquí em teniu, envoltat de lletraferits a la facultat de filosofia... Quina joia inefable!

Analytic Philosophy... at Cambridge

2008-11-30T17:55:00.001+01:00

Professor from Cambridge:
'Define Truth'
Ferran (after Russell):
'The fact that there is an actual correspondence between the objective elements and the relation between them, and the formal elements, that is to say, words, universals, ideas..., that we use in our statement to refer to those objective elements, and the relation between them that also refers to the relations between those objective elements'

-----------------------------------------------------

If a belief is false, there is no such complex unity composed only of the objects of the belief. If Othello believes falsely that Desdemona loves Cassio, there is no such complex unity as 'Desdemona's love for Cassio'.

*Bertrand Russell, in 'The problems of Philosophy'*

2008-11-30T17:40:00.000+01:00

¿Per què, embotits en trens turbosos
Ens acuitem cada matí
Cap a uns despatxos ferumosos
De mala sang i de verí?

¿Per què anhelem ser superhomes
I a tot proïsme aixafar
Per esdevenir, doncs, menys que homes,
Reducte infame, infrahumà?

Fer-se ben ric, tenir de tot,
Poder fer allò tan desitjat,
¿No ens farà més pobres que el vot
De l’austera fraternitat?

2008-11-30T17:38:00.000+01:00

Quan tot fugint d’aquest fum sorollós que anomenem la polis
Que és prou sovint conegut com civilització de tot home
I ens enfilem en ferralla cinètica filla d’aquesta
I ens traslladem en qüestió d’uns instants del neguit a la pausa
És quan nosaltres, els homes, descobrim la mare natura.

No és hermós que atrafegats com estem d’aquest anar i venir en trens empatxos,
D’aquest fer tard eternal i de la multitud sense rostre,
Ennuegats d’espectacles i lletres, molt lúcids però tristos,
Fastiguejats de misèria al costat de llampants galindaines,
Sent ofegats per la ciutadania exigent i implacable,
Sobre-informats per diaris que han de ser llegits a tota hora,
I com mai tan avorrits de la societat de dues cares,
No és doncs joiós que vulguem alçar el vol d’aquest niu putrefacte
I respirar una alenada d’aquest espai verge encara?

Que bell que ens sembla el que ens falta, que anguniosa que ens n’és l’espera!

Sol, i de dol

2008-11-29T22:28:00.000+01:00

Com el macip errabund per les aules
Entre sabents, i en mal d'inquietud
S'eleva excels, i estableix la Virtut
I, l'endemà, plora enganys sota els saules,

Tal jo, hom fet, embriac de paraules
Afirm el bé i el mal tantost, i, endut
Pels gais combats de les sectes, o astut,
Proclam el fals per ver. I en tantes faules

Mestreja orgull; però no só feliç
I, penitent, assaig un compromís
Entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah foll!, cerc llum en el son, imprecís,
I adés só gran, i m'exalt, o submís,
"Míser", em dic, i faig pira dels llibres.

J.V.FOIX

escolteu-lo a: http://www.aulamariustorres.org/materials/fonoteca/visor.php?acronim=soli&acr_autor=foix&tipus=_autors&pos=9

En sortir de la biblioteca

2008-11-23T15:31:00.005+01:00

Consumit vagarejo enmig d'una aura fosca
de signes rars sorgida, falta de tot vigor.
Espai i temps no copsa la meva pensa llosca;
abandonats la nota, l'essència i el color

(18-11-08)

2008-11-23T15:29:00.004+01:00

La Mar tempestuosa sacsejava la Terra
arremetent les ones en folla majestat
contra les blanes costes, llançant-hi sa desferra,
transmutant ordre en caos, perduda la pietat.

El vendaval i els núvols funest batallejar
despleguen sota els astres de gèlid resplandor,
i sobre vergers tendres antany, gebrats d'ençà,
olímpica ira vessen, omplint tot de dolor.

Blanca i pura donzella, del cel esfereïda,
als braços de son pare acut amb desesper;
mes no tenint la força d'al vent posar la brida,
imploren al gran Pare que el tro sigui menys ver.

Reunits els estudiosos en docta biblioteca
llampecs i trons els poden, tot fent-los tremolar;
poblada cella, pipa, monocle i carn molt seca,
com, tan plens de grandesa, us heu d'anorrear!

2008-11-23T15:28:00.003+01:00

Exaltació i deler són gran gaubança,
Calfreds i tremolors plaer exclatant;
Forneixen l’esperit de benaurança,
El cos de fruïció al·lucinant.

Mes, ai!, que aviat esdevindrà recança
Aquest delit que havia estat tan gran!
De la buidor serà reviscolança,
D’una buidor vital esborronant.

Passions dutes al límit són perill;
Car, si d’antuvi ens omplen de sabor,
Amarg és el regust del desenfrè.

Fa el poltre encabritat trempat renill,
Mes folla llibertat porta dolor:
Alt és el preu de l’arrauxat plaer.

(14-11-2008)

2008-11-23T15:27:00.008+01:00

En aquesta urbs guarir no puc mon mal,
Mes quan en surt, fora de llar me trob;
El lausangier pardal és gran estorb,
I l’anyorat soroll, mal de queixal.

Amortiguació i frens, que em feu patir!
Com me’n voldria desempallegar!
Mes, quan sobre el gaiato poso mà
En marmota es transforma el colibrí.

(23 d'octubre de 2008)

-------------------------------------

Benvinguts al meu bloc.